Josep Ruaix. lingüística
, sacerdot i lingüista. david paloma
“Sóc un lingüista de batalla”
Una coneguda revista que mensualment descobreix Catalunya va dedicar un monogràfic al Moianès. Eduard Castellet i Díaz de Cossío, aleshores president de la Fundació Joan Miró, va escriure que “el primer que s'ha de fer al Moianès és anar a parlar amb el lingüista Josep Ruaix”. Ni les Coves del Toll ni el roure del Giol: Josep Ruaix i Vinyet, natural de Moià. Eclesiàstic, gramàtic i escriptor, Ruaix és autor d'una seixantena d'obres sobre gramàtica. El seu primer manual va ser El català en fitxes (1968); després, entre altres títols, va publicar Català fàcil (1983), Punts conflictius de català. Deu estudis sobre normativa lingüística (1989), Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d'avui (1994-95) i Nou diccionari auxiliar (2011).
En el portal Jove.cat, només un dels molts enllaços sobre diccionaris i gramàtiques porta al web d'un lingüista: és ell, el gramàtic del poble, tal com el va definir Carles Riera. El dia 10 de juny, en el marc de la cloenda de la 14a edició dels postgraus de correcció i d'assessorament lingüístics de la Universitat Autònoma, parlarà sobre deu punts que l'esperada gramàtica normativa hauria de resoldre.
Us agrada que us anomenin ‘el gramàtic del poble'?
Sí, m'agrada molt. Sóc un home que he volgut conèixer les necessitats del poble i donar-hi resposta.
Ja al seminari vau començar a elaborar fitxes de català...
De primer anaven adreçades als seminaristes de Vic. Parlem de començaments dels anys seixanta del segle passat. En aquella època, al nostre seminari tot el que no era acadèmic es feia en català; i el que era acadèmic, o bé en castellà o bé en llatí.
Classes tolerades en horari extraescolar.
Fora del seminari també les classes eren tolerades, si bé sota algun paraigua: locals parroquials, associacions... El que recordo que va ser clandestí van ser uns exàmens de professors de català que van tenir lloc a Barcelona i als quals vaig assistir. Tota la vida he ensenyat i corregit català, a més de traduir-hi d'altres llengües.
D'on us ve l'interès per la llengua catalana?
És vocacional. De ben petit recordo que m'embadalien els sermons, el teatre, els llibres, la llengua literària. Vaig aprendre a llegir català amb el catecisme i les revistes En Patufet i Virolet, que es guardaven a casa. Anava resseguint les paraules i pensava: “Així és tal com parlem nosaltres.”
Quines van ser les primeres obres que vau consultar sobre llengua?
Les que tenia el meu pare, de la Col·lecció Popular Barcino: Ortografia catalana i Les principals faltes de gramàtica, de Pompeu Fabra; El català i el castellà comparats, de C.A. Jordana, i El català en vint lliçons, de B. Montsià; després el Curs pràctic de gramàtica catalana, de J. Marvà, les Converses filològiques i la “gramàtica pòstuma” de Fabra, etcètera.
Pompeu Fabra es va convertir en el vostre principal referent lingüístic.
Sí. Fabra va ser un cas excepcional des del punt de vista de la normativa: el seny ordenador de la llengua, com s'ha dit.
Heu escrit que “cap autor, per més prestigi que tingui, no pot ser seguit acríticament”. Es pot ser fabrista i seguir críticament Fabra?
I tant. Tots ens equivoquem. S'ha de ser crític amb tothom.
Hi va haver una època, en aquest país, amb bastants capellans estudiosos de la llengua. Ara hi ha menys capellans que es dediquin a estudiar-la.
Hi ha hagut una democratització de l'ensenyament. Abans els clergues eren privilegiats dipositaris de la cultura i bastants capellans eren filòlegs. Ara ja només en queda un reducte. Sense anar més lluny, el 29 de març va morir Modest Prats. Però encara hi ha una colla de filòlegs i d'humanistes que han passat alguns anys al seminari: Josep Torras, Josep Tió, Narcís Garolera, Joan Badia, J.-L. Carod-Rovira... Joan Solà també hi va passar.
Parlant de Solà, en les vostres ‘Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d'avui' vau fer referència a tres qualitats i “tres no petits defectes” de Solà. Els mantindríeu?
Prefereixo no parlar-ne. Ell ara no es podria defensar. Diguem-ho amb la frase de Pilat: Quod scripsi scripsi, el que està escrit està escrit.
Sovint citeu les ‘Observacions crítiques...' És la vostra obra referencial?
No. Simplement és una obra amb un enfocament original i amb observacions encara poc conegudes.
Heu estat editor de pràcticament tots els vostres llibres.
Volia controlar la meva obra en tots els seus aspectes. Penseu que vaig destruir una edició completa de La conjugació dels verbs perquè hi havia errates. Com que era autor i editor alhora, m'ho podia permetre.
Us sentiu sol, en determinades opinions? Defenseu que s'escrigui ‘si us plau' i no ‘sisplau'.
Crec que s'ha de mantenir la coherència entre el significat i el significant en aquesta fórmula d'educació. Per a mi és un ús heretat la distinció entre si et plau, si li plau, si us plau. Ara bé, si la tendència a l'aglutinació és tan forta com sembla, també entenc que la grafia sisplau té avantatges i que es pot modificar la norma. Les llengües evolucionen.
I la “proposta Coromines” en relació amb les preposicions ‘per' i ‘per a'? No en voleu dir “proposta Coromines-Solà”.
Solà la va divulgar i els mitjans l'han seguit, però la paternitat és de Joan Coromines. La va fer pública en Lleures i converses d'un filòleg, l'any 1971. Com ja vaig exposar, es tracta d'una proposta filològicament infundada, gramaticalment incongruent i socialment disgregadora, demagògica i contraproduent.
S'ha perdut una oportunitat per a reforçar la unitat de la llengua?
Per descomptat. Ha estat pitjor el remei que la malaltia. La proposta de Fabra era una mica difícil perquè no responia a la praxi oral, però també era equilibrada en termes generals i interdialectals. Va passar que a partir de 1971 hi va haver carta blanca. Es va desencadenar una indisciplina lingüística. La proposta corominiana és la causa de certes actituds d'esnobisme, relaxació i empobriment en general.
Què en penseu, de la llengua en els mitjans de comunicació?
Sento un gran respecte pels periodistes; entre altres raons, perquè jo també m'he dedicat qui-sap-lo a aquest àmbit. Quan es treballa amb immediatesa, no es pot demanar perfecció. De fet, els mitjans reflecteixen un ús precari de la llengua en els usuaris en general, ús precari que es deu principalment a la interferència del castellà.
És de Fabra la reflexió que ni la pràctica de l'excursionisme ni l'estudi de la llengua no li havien donat mai cap disgust. Com aneu de disgustos?
A mi l'observació de la llengua me n'ha donat i me'n dóna bastants. No ho puc negar. Sóc un lingüista de batalla.
Què resoldrà la nova gramàtica?
Doncs no ho sé.
Però n'heu revisat uns quants capítols...
A hores d'ara, divuit.
I quina opinió en teniu?
M'han demanat discreció des de l'Oficina de Gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans.
Però potser ens podeu avançar alguns punts que d'aquí a pocs dies explicareu en un àmbit universitari.
Us en dic tres: és admissible cap en lloc de gens de?; són acceptables certes oracions de relatiu sense verb?; s'ha d'escriure amb a o sense a la construcció D'aquí a mitja hora? Són molts els punts que la nova gramàtica normativa hauria de resoldre.