Tramvia al CAT

No ens ha deixat mai de sorprendre perquè sempre ha estat versàtil i no ha dubtat a fer-se fonedís quan li calia reinventar-se i estudiar quin havia de ser el seu destí següent. I l'hem vist fent d'actor, en cabarets més o menys literaris i, sobretot, el retindrem en la memòria com un dels contestataris díscols del rock laietà, al costat dels Sisa, Riba i companyia. Tot plegat ho ha reunit al disc en directe El 7. En directe al CAT!!, on s'acompanya d'una banda ben solvent, amb Lluís Xandrí a la guitarra, Xavi Garcia a les percussions, Ramon Vagué al baix i els acordions, Marcel Gené al piano i Josep Castells donant imatge a tot plegat.

Gravat al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia el maig del 2011, el disc es passeja per diferents estils, com la rumba i el blues, que domina seguint la petja de Quico Pi de la Serra d'una manera desinhibida. El disc és una antologia, un retrat d'un músic diferent, d'una bèstia d'escenari, que mai s'ha llepat el dit, i que va deixant la seva filosofia de la vida quotidiana, sense ser ampul·lós ni donar-se cap mena d'importància: “El 7 és una mena de resum del que he fet al llarg de tots aquests anys. Hi trobem des d'una versió del Bèstia! on els Rosa Luxemburg m'hi donen un cop de mà fins a cançons de tota la vida com el blues de la Gipsy Jones, de la qual només recordo que va sortir tota d'una peça després de veure Passeig per l'amor i la mort, una pel·lícula antiga del mestre Huston... També hi ha temes dels CD més recents.”

Una altra característica és la immersió folk, un dels camins d'on procedeix el cantautor, “vinc del folk, i he passat pel rock, però bàsicament m'agrada allò que en termes vulgars anomenen el gènero, és a dir, la possibilitat de fer una ranxera, un blues o un bolero, cançons que responen a un patró rítmic concret i que em permeten explicar coses. Soc un rondallaire, un home que explica rondalles o que viu del cuento, segons es miri”.

Amb més de quaranta anys de trajectòria, des del Grup de Folk, Tramvia ens diu que està aprenent a fer-se vell, “gran, ja fa temps que ho soc, així. No em dedico pas a empaitar jovenetes sinó a assumir que això s'acaba, tot i que estic bé de salut... Sóc conscient de tenir moltes més coses al passat que cap al futur, però no soc nostàlgic ni penso que abans estàvem millor, ans al contrari, visc el moment amb molta curiositat i rient de les ingenuïtats que cometem a diari, començant per les nostres autoritats i acabant pels veïns, que es pensen que trucant a la policia s'arreglarà el conflicte que puguin tenir”.

Inquiet de mena, l'Oriol m'explica que treballa en uns poemes del poeta badaloní Joan Argenté: “Som en fase d'aprenentatge i fem actuacions en petites sales.” Els dies 18 i 19 de juny seran a la sala Cincomonos, del carrer Consell de Cent, a les nou del vespre. Es tracta d'un espectacle amb baix, percussió i guitarra espanyola i la col·laboració d'Izä, una cantant flamenca jove, que ja ha gravat un parell de discos. No ens ho perdrem.