motacions
màrius serra
Apotegar?
A Llagostera topo amb verbs que no havia sentit mai abans. Apotegar, per exemple. La persona que me'l deixa anar diu que de nen els més pinxos de la classe l'apotegaven per intimidar-lo. Ho escriu tal com ho pronuncia, aputagar, però intueixo que és una mala influència d'aquesta paraula malsonant de quatre lletres, que és com ho dirien els anglesos per no dir puta.
Busco per aquí per allà i finalment trobo que l'Alcover-Moll recull el verb apotegar: “Agafar-se amb braó per a barallar-se o com a marcada possessió de l'objecte”, que remet al diccionari de Pere Labèrnia.
El meu informant, doncs, en fa un ús precís. Me'l puc imaginar de nen al camp de futbol del Llagostera en plena disputa amb un rival just abans d'escometre'l d'una manera que ell anomena amb un altre verb que també em resulta incomprensible: trussar.
Quan li demano que me'n descrigui l'acció abaixa el cap i amenaça de clavar-me'l al pit, com un Zidane qualsevol. Diu que trussar vol dir empènyer amb el cap o les espatlles, com els jugadors de rugbi a la melée.
Trossar amb o sí que figura als diccionaris, però vol dir embolicar, lligar, arromangar... No me'n surto fins que no li trec la erra i vaig a petar al verb tossar: “Donar cops amb el tòs, amb el cap” i també “Entossudir-se, entestar-se”. Ara sí que som al cap del carrer. Trobo que els dos verbs llagosterencs defineixen perfectament l'actual procés sobiranista. Ara mateix ens apoteguen tant com poden i de vegades sembla que abaixem el cap. No pas per a tossir sinó per a tossar.