Sobre literatura gastronòmica (i 3)

Els llibres de cuina evolucionen amb la societat. Els més antics són receptaris per a prínceps o famílies nobles que, a diferència del comú de la gent, es podien permetre una taula variada i fugir de la monotonia del plat típic de cada contrada.

De mica en mica els llibres, i la cuina, es democratitzen per a les taules burgeses i ben aviat s'internacionalitzen. Avui ningú no s'espanta de cuinar, posem per cas, un curri indi, un saltimbocca italià, o una gallina en mole mexicana.

També, a mesura que la diàspora capitalista separava les famílies al segle XX, els llibres de cuina s'expandien per ensenyar, pas a pas, com preparar un àpat –ja no teníem una àvia o una mare a l'abast per guiar-nos–. Però també aquests llibres meticulosos, com el de Victòria Serra (de qui us vaig parlar) o els clàssics americans The joy of cooking, o els maons enciclopèdics de Julia Child, es veuen avui antiquats al costat de la nova moda en literatura culinària, que passa de l'enciclopedisme a l'especialització, amb el corol·lari que avui ja no tenim un llibre de cuina, sinó tota una biblioteca o, si més no, un prestatge amb més d'una dotzena de volums.

Entre la cinquantena de volums que hem adquirit la Francesca (la meva tercera i definitiva esposa) i jo, el seu preferit bé podria ser el primer d'Ina Garten, un llibre que s'intitula The barefoot contessa cookbook. (Barefoot contessa –La comtessa descalça– és el títol d'una pel·lícula idiota amb la majestuosa Ava Gardner. Sospito que Ina Garten, la foto de la qual apareix a plana sencera en el llibre, tenia la fantasia d'assemblar-se a l'actriu i no només pel cognom, encara que amb uns quants quilets de més.)

El llibre de la falsa comtessa és emblemàtic dins la literatura culinària del moment. Ni busca l'exhaustivitat ni se cenyeix a una nacionalitat. Els que presenta són plats generalment francoitalians, però també hi ha receptes nord-americanes i d'altres orígens, com la de l'hummus. Però el que és més egregi del llibre, i dels llibres contemporanis, és la presentació: és ple de fotografies espectaculars a tot color, tant d'ingredients com de plats enllestits i presentats.

El gènere de la literatura culinària deriva cap al gènere del llibre de regal, que als EUA es diu coffee-table book. En el volum que us comento hi ha una foto d'uns ous encara amb la closca, i res més, a tota plana i també a tota plana hi ha fotos d'alvocats sense pelar i de pèsols dins la beina i s'hi veuen unes gotes de rosada d'allò més poètic.

Pel que fa a l'escriptura, el Barefoot contessa és igualment característic del moment. La recepta va precedida d'una petita nota escrita suposadament per Ms. Garten, com si ens l'hagués deixada només per a nosaltres en un paperet enganxat a la porta de la nevera. Ens diu com és de wonderful el plat i com adora cuinar-lo. Qui s'hi podria resistir? Una ratlleta groguenca emmarca la nota, la llista d'ingredients i llur pes o quantitat, i el mètode de preparació. Defora de la ratlleta hi ha, en cursiva, unes notetes més de la nostra guia; algunes, pedestres, com la que ens diu que “probablement” la peixateria ens vendrà brou de peix fresc. Ina Garten no és una guia, com Carpinell, Serra, Domènech i companyia, sinó que és una amiga; i que no patim, que es pot ser molt feliç sent rodoneta, com ella mateixa ens mostra somrient a les fotografies.

Tot plegat és típic del consumisme del dia. El producte se'ns fa desitjable (les corporacions ens el fan desitjable) no solament pel que és en si mateix –si ens cal o no–, sinó principalment perquè hi trobarem un amic, una veu melodiosa i seductora, una dolça alenada d'amor que ens alleugerirà del tràfec feixuc de les nostres vides. Ai!