Albert Manent

Al llarg de la vida anem construint les nostres biblioteques personals. Es tracta d'un llarg procés que, en el fons, és un peculiar ball entre acumulació, sedimentació i descartament fins a reunir aquells llibres i autors que ens són imprescindibles, aquells llibres i autors que ens acompanyen i ens són ben útils.

Amb el pas dels anys he pogut constatar que Albert Manent és per mi un autor de la categoria clara d'indispensable i sempre tinc els seus llibres a mà perquè em nodreixen constantment i em serveixen com a eines de treball insubstituïbles. A més, l'obra d'Albert Manent és tan vasta que, davant de la seva desaparició recent, els diferents comentaristes i opinadors han tingut veritables dificultats a fer-ne un resum plausible.

L'obra de Manent parteix d'un enorme gest de generositat i sacrifici. Va encetar la seva producció literària amb dos poemaris excel·lents de joventut, fins que es va adonar que el seu país requeria els seus serveis en altres camps més decisius com ara la història, la crítica, el memorialisme, la lexicografia, la toponímia, l'onomàstica, la dialectologia, l'edició de textos, els repertoris bibliogràfics, els estudis locals, l'articulisme, per citar els més evidents.

William Blake va dir que l'acte més sublim que pot dur a terme un ésser humà és posar un altre davant seu. Manent sempre va posar els interessos del seu país al davant de les seves necessitats personals. Potser, a la vista de la felicitat que destil·la la seva obra en l'aspecte formal i conceptual, seria més apte dir que va convertir els interessos col·lectius en les seves necessitats personals.

L'obra de Manent té una part tangible i una altra d'intangible. La part tangible, els seus innombrables llibres sobre un munt de temes. I la part intangible, els infinits projectes que va apadrinar d'alguna manera amb el seu entusiasme incombustible i infrangible. Entre tangibles i intangibles Manent ha marcat profundament la cultura i la literatura catalanes.

La recepció de l'obra de Josep Carner, Carles Riba, Guerau de Liost, Marià Manent i Tomàs Garcés seria més pobra sense la intervenció de Manent. La història de l'Església catalana moderna seria més inconsistent sense l'aportació de Manent. Els estudis sobre l'exili anirien encara més endarrerits si no hagués estat pels estudis generals i particulars de Manent. El difícil camí de reconciliació entre la historiografia i la crítica literària seria encara més intransitable si no hagués estat per la mediació pacient de Manent. L'estudi de l'època de la guerra i la primera postguerra seria més exigu de coneixements si no fos per les cròniques de Manent.

Jo mateix sóc dels molts que estan en deute amb Manent. No hagués pogut fer l'edició conjunta dels dietaris de Marià Manent si no hagués estat per la biografia detallada i ponderada del seu fill. No hagués pogut comissariar l'exposició del centenari sobre la figura i l'obra de Joan Teixidor si no hagués pogut comptar amb la visió de conjunt de la personalitat de l'autor que Manent va oferir en el seu retrat immillorable i memorable.

L'expressió “requiescat in pace” mai ha tingut tant de sentit com en el cas d'Albert Manent. Ens ha llegat una obra immensa que trigarem anys a explorar com es mereix.