Un patrimoni tan fràgil com desprotegit
Les muntanyes de Prades ja reuneixen el patrimoni més gran d'art rupestre català, sense que es faci res per preservar-lo
Fa onze anys, a les muntanyes de Prades hi havia 14 jaciments de pintures rupestres coneguts. Deu anys després, s'ha passat de 14 a 35, localitzats als termes municipals de Montblanc (18), Cornudella (14), Vilapalana (1), Mont-ral (1) i Vilanova de Prades (1). Entre les noves descobertes destaquen els abrics trobats a les cingleres properes al riu Siurana, a Cornudella, zona on fins aleshores només s'havien descobert, l'any 1985, les pintures rupestres de Gallicant. També en els últims anys, s'han trobat sis nous conjunts de pintures rupestres més al terme de Montblanc, la zona de les muntanyes de Prades més rica en art rupestre. L'any 2006, la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat va encarregar la documentació d'aquests abrics per integrar-los en el Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya, l'exhaustiu inventari de l'art rupestre del país. Les pintures trobades a Cornudella encara no han seguit aquest camí. I no s'ha plantejat un pla d'actuació per protegir de la degradació i la destrucció cap dels abrics de les muntanyes de Prades.
La riquesa de l'art rupestre de les muntanyes de Prades, doncs, no s'ha vist acompanyada de cap actuació per conservar-la, com s'ha fet en els casos dels conjunts d'Ulldecona o de Cogul. Tant el jaciment del Montsià com el de les Garrigues disposen de centres d'interpretació in situ i projectes i inversions per restaurar-ne les pintures. Tots dos formen part d'una ruta de l'art rupestre que impulsa el Museu d'Arqueologia de Catalunya, igual que el centre d'interpretació de l'art rupestre (CIAR) de les muntanyes de Prades, que funciona des de fa quatre anys a Montblanc. Aquest equipament es va crear gràcies a l'esforç del seu conservador, i actualment investigador de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (ICPHES), Ramon Viñas, amb la finalitat de reproduir i divulgar l'important conjunt d'art prehistòric del territori, davant les dificultats d'accés als jaciments. El CIAR funciona a mig gas i no ha aconseguit realitzar alguns dels ambiciosos projectes per als quals va ser creat, com ara la promoció de plans de protecció i vigilància dels jaciments. La conservació d'aquest patrimoni de la humanitat ja preocupava fa set anys al llavors director i conservador del Museu Comarcal de la Conca de Barberà, Maties Solé, que va denunciar públicament l'abandó i la consegüent degradació que patien les pintures rupestres del terme.
La situació no ha variat des de llavors, malgrat l'increment constant del cens d'art prehistòric. La cap del Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat, Gemma Hernández, admet que fins ara només s'ha treballat en la documentació de les pintures, «però encara no se n'ha valorat la conservació». Quan es descobreix una nova pintura rupestre, l'arqueòleg fa una primera aproximació a l'estat de conservació del jaciment. En una segona fase, s'aborden les possibles mesures de protecció, entre les quals hi ha el tancament amb reixes del recinte. Una mesura, però, que és problemàtica en llocs d'alçada, que és on acostumen a estar la majoria dels abrics rupestres de les muntanyes de Prades. D'altra banda, les reixes tampoc garanteixen la salvaguarda de l'art rupestre dels actes vandàlics. Els arqueòlegs i experts en art rupestre consideren que l'agent més destructor d'aquest patrimoni és l'ésser humà. La seva protecció, doncs, esdevé complicada, atès que la preservació de les pintures rupestres no es pot fer fora del lloc on l'artista les va realitzar. Gemma Hernández rebutja de ple la possibilitat que el trasllat als museus de les pintures, tal com es va fer amb el romànic de la vall de Boí, sigui una solució per preservar-les: «Això és absurd. L'art rupestre no es pot tractar com si fos un quadre».
Escaladors: descobridors o destructors?
La dificultat dels accessos és una de les causes de la preservació dels abrics de l'art rupestre. Una dificultat, però, que en els últims anys es comença a superar per la massificació de la muntanya amb pràctiques com ara l'excursionisme i l'alpinisme, i el gran auge de l'escalada en totes les modalitats, especialment l'esportiva. Precisament a l'acció dels escaladors es deuen algunes de les últimes descobertes de pintures rupestres a les muntanyes de Prades (sobretot a les cingleres de Siurana) i a la serra de Montsant [vegeu plana següent], ja que la pràctica de l'escalada facilita l'accés a balmes i abrics.
Els arqueòlegs, tal com van fer abans ecologistes i naturalistes, han començat a alertar sobre les conseqüències nocives de l'ús de determinat material d'escalada a prop d'abrics de pintures rupestres, com l'ús dels claus i dels asseguraments. La cap del Servei d'Arqueologia Paleontologia de la Generalitat, Gemma Hernández, creu, però, que no es pot criminalitzar els escaladors: «Estem tractant amb ells les maneres de fer-los arribar la informació dels llocs on no és recomanable l'escalada. És evident que hi pot haver indrets on sigui incompatible amb la preservació de l'art rupestre». Les regulacions i les prohibicions han estat precisament un dels motius de la creació de la Xarxa d'Escaladors Catalans (Xesca), que vol agrupar el col·lectiu i esdevenir un interlocutor vàlid amb l'administració. Aquest paper era fins ara exclusiu de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).
A Catalunya, s'ha regulat l'escalada per protegir valors naturals (sobretot la fauna i la flora) a llocs com el parcs naturals de les serres de Montserrat i de Montsant. Però, per raons estrictament arqueològiques, només se n'ha restringit la pràctica a la cova gran de Santa Linya, a la comarca de la Noguera, on fa quatre anys va esclatar un conflicte entre els arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona que hi feien una intervenció i els escaladors. La Direcció General del Patrimoni Cultural i la FEEC van acordar llavors una regulació per fer compatibles les dues pràctiques a l'indret. Aquesta regulació, per exemple, ha fet que enguany s'hagi prohibit l'escalada esportiva a la cova, des del 18 de maig fins al 31 de agost, amb la finalitat que els arqueòlegs hi puguin treballar amb tranquil·litat. Una prohibició que la Xesca ha recomanat als escaladors que respectin. També l'any 2005, la FEEC i alguns col·lectius d'escaladors van protestar per la decisió de prohibir de manera preventiva l'escalada als afloraments granítics de la vall de Castellfollit, que està inclosa en el Paratge Natural d'Interès Nacional (PNIN) de Poblet. Finalment, les negociacions entre tots els afectats van permetre que l'any 2007 es promulgués una normativa que tornava a autoritzar l'escalada, però amb la restricció d'algunes pràctiques, com ara la d'obrir noves vies a les roques.
Cap d'aquestes restriccions que afecten l'escalada esportiva s'ha aplicat, de moment, a les muntanyes de Prades, per preservar l'important patrimoni d'art rupestre que té. Aquestes muntanyes, d'altra banda, fa anys que han de ser declarades oficialment parc natural.
