Mestratge estètic reusenc

El catàleg sobre el pintor Josep Tapiró –l'exposició d'aquarel·les del qual es va poder veure a Reus fins al 31 de maig passat– obeeix a una política patrimonial que impulsa la projecció nacional dels creadors estètics contemporanis de la capital del Baix Camp.

Amb la retrospectiva sobre les obres de Marià Fortuny (2013) se'n va donar una primera i afortunada materialització. Amb tot, si se'n volia reflectir una continuïtat dins l'ambient pictòric internacional havia d'incloure l'obra de coetanis de l'autor de La Vicaria. Aquest és l'objectiu de la mostra de les obres de Josep Tapiró Baró, la fita de la qual és sintetitzar les principals èpoques de qui va ser autor de tipus humans influenciat –com ho va ser Fortuny Marsal– per l'escola italiana dels natzarens.

Les classes del pintor Domènec Soberano inicien Tapiró en els retrats d'ambient, llocs exteriors, cromatismes, treballs estilísticament paral·lels als de Marià Fortuny. Aquest procediment va anar inserint aquests treballs en nous contextos: Roma i els paratges amazics de Tuareg.

En aquest sentit, els articles de Jordi A. Carbonell i Francesc M. Quílez aporten elements analítics per comprendre el mestratge rebut pel jove pintor reusenc a la Llotja de Barcelona i a Roma, focus de formació i de formulació de tècniques expressives per als artistes del Principat del vuit-cents. No debades el catàleg defineix aquesta etapa –amb el moviment romàntic que hi va tenir ascendent– com la romanització de Fortuny i de Tapiró. Una conjuntura que també permet de copsar, tal com manté Quílez, l'emergència –en consonància amb la formació de la societat burgesa (l'aquarel·la Roma)– dels circuits de comercialització de les obres, que al segle XX va eclosionar amb els marxants.

Del catàleg destaca, però, l'apartat de les composicions tapironianes –en la conjuntura del colonialisme espanyol representat pel militar Joan Prim Prats– deutores dels paratges magribins que, tal com ha estudiat el professor Carbonell, defineixen un precoç orientalisme. Així, em refereixo al vessant experimentador de figures humanes –elaborades també durant l'estada a Roma–, algunes de les quals policromades, que reflecteixen sectors socials i individualitats jeràrquiques.

Clou el volum una excel·lent sèrie documental –epistolar i hemerotèrica– a càrrec de l'historiador Jaume Massó que aprofundeix en circumstàncies biogràfiques de la vida de Tapiró. S'hi destaca: la relació de Tapiró amb alguns dels seus mestres (Claudi Lorenzale), els apunts biogràfics de l'autor de Retrat d'una noia tangerina sobre una seva estada a Reus abans de reprendre el retorn a Tànger, la documentació que constata la inclusió del pintor al nomenclàtor urbà i les notícies sobre el trasllat de les seves despulles a la ciutat l'agost del 1947.

Un text de referència per endinsar-se en el temps cultural de la producció pictòrica entre el vuit-cents i els orígens del nou-cents.