Arrels a la terra humida

Des de l'inici de la seva carrera l'any 1977 Àngel Terron sempre ha reservat un espai per al conreu del poema a la seva producció, però mai com ara, amb el seu vuitè recull, Els noms del cervell, havia dedicat un llibre sencer al subgènere en qüestió.

Els noms del cervell és un conjunt unitari de quaranta-quatre textos escrit lentament, entre el 2008 i el 2011, i subdividit en quatre seccions d'onze composicions cadascuna. Terron ha separat les quatre parts del llibre amb cites molt ben triades de l'abrandat manifest poètic de Lawrence Ferlinghetti, Poetry as insurgent art (2007), que serveixen d'interludi conceptual. És com si els textos del llibre fossin les respostes matisades i personals de Terron davant de les afirmacions de Ferlinghetti.

L'autor investiga els límits entre poesia, per una banda, i prosa poètica, poema en prosa, memorialisme, aforística i pensament, de l'altra. Terron ha volgut utilitzar l'element d'alteritat de la prosa per assolir, des d'una certa distància artística i intel·lectual, quatre objectius ben delimitats:  definir la poesia, buscar els seus orígens naturals, resseguir la seva evolució fins a la modernitat i defensar-la contra l'entorn hostil del món contemporani.

En definitiva, per mitjà de l'autoreflexió, Terron ha acabat articulant una esplèndida i sostinguda apologia dels valors humans, morals, intel·lectuals i estètics de la poesia. En part, és com si Terron s'hagués proposat actualitzar les apologies de Philip Sidney o Percy Shelley en una època en què la poesia està sota moltes amenaces, començant per l'amenaça de la falsa retòrica dels no-poetes que proliferen avui.

Terron defensa molts aspectes del discurs poètic: l'antiguitat, la naturalitat, la versatilitat, la novetat constant, la vitalitat, la capacitat cognitiva i analítica, la generositat despresa, la humanitat, el sentit d'alteritat, la persistència, la voluntat de síntesi... I, alhora, denuncia els perills als quals s'ha d'enfrontar la poesia: la vacuïtat, la banalització, la marginació social, la residualització econòmica, l'allunyament de la vida i la natura, la pèrdua del sentit de tradició i continuïtat...

Per Terron la poesia ens permet el trànsit de la fosca a la llum, ens permet confrontar el dolor, ens dota de la força de la consciència per penetrar el sentit de la vida i la realitat, ens proporciona elements de judici per atènyer la bondat, ens refina les emocions  i ens ajuda a vertebrar la memòria.