La cara més fosca de l'ànima humana

E l que sembla una proposta entretinguda de terroristes principiants procurant fer un segrest a una exministra d'Indústria va enfosquint-se per revelar la fel més pudent i dolorosa de la societat. Perquè tothom vol fer el Bé però, mal comprès, acaba resultant un crim. La Sala Flyhard ja ha presentat diverses vegades el recurs del segrest. Ho va fer amb Burundanga, de Jordi Galceran, en una proposta divertida del que volia ser una acció terrorista de pega d'ETA. També amb El rei borni de Marc Crehuet (en què provaven de forçar la situació política amb l'actuació violenta). Ara, Pompermayer ofereix una visió un punt lúdica però que furga en la profunditat i resol de manera contundent deixant el públic enmig de la buidor. De fet, tot l'espai sonor va reproduint el soroll de pluja i de sons d'edifici en runes fins que arriba el moment del monòleg final de la segrestada. Tot i ser la dèbil del quadre es revela amb la contundència de la impunitat. Ja res no li importa i s'atreveix a rebatre les raons equivocades dels tres ingenus que l'han volgut ferir i amenaçar amb un segrest d'aficionats. Aquell silenci esclata a les orelles i el discurs escup també una mirada superior sobre la resta. Es desemmascara després d'haver-se fet fràgil, vulnerable, humana. Però ho fa a partir d'unes reflexions difícilment rebatibles que enfonsen els activistes de New Order però alhora el públic que s'ho escolta amb intensitat.

La duresa d'algunes escenes recorda les escenes finals de Kyla (entre setmana al Versus, en cartell fins al 25 de juny), en una mena de retenció involuntària en una clariana del bosc. Pompermayerdisposa de tres membres de la banda (el quart no apareix i disposa de l'element que ha de servir per amenaçar la presidenta del banc el dia abans de l'assemblea de repartiment de dividends). Els tres membres de New Order són persones de la classe mitjana que s'han vist desplaçats del seu benestar per culpa de la crisi. Tenen raons perquè canviïn les regles de la societat però amb matisos diferents a partir del seu caràcter. L'un és víctima i no deixa de ser-ho, sentint-se sempre l'inferior i reclamant igualtat; el segon és idealista, enemic de la violència es veu forçat a practicar-ne per una bona causa (un motiu semblant al d'El pes del plom de La Virgueria, Beckett 2014); i la tercera, esdevé venjadora: decideix jugar amb la mateixa contundència que els seus enemics (que eren els seus antics amos, qui li pagava el sou). La complexitat dels personatges és rica i els actors la saben traslladar a escena. Cal felicitar-se, finalment, pel retorn de Pompermayer amb una peça ideal per a sala petita però de gran ambició i resultat més que notable. Diu veritats com el puny. Implacable.