La bellesa d'una moqueta

Sempre, fins ara, havíem defensat que la Biblioteca agraïa posades en escena artesanals com les d'Oriol Broggi. Perquè li donaven un aire coherent i únic amb l'espai. El director, aquest cop, ha revolucionat l'ambient i s'ha decantat pel blanc nuclear i els blaus freds. Tot i que ciència i art semblin irreconciliables, Cels demostra que hi ha un estret congost que les uneix. Una moqueta pot acollir un cant a una bellesa que, a més, és monstruosa com pot ser la pintura negra de Goya. Chapeau!

Broggi opta per aquest distanciament perquè la trama situa els personatges en una mena de búnquer apartat del món des d'on es detecten possibles amenaces terroristes. Es vol que tot sigui científic però les conseqüències són catastròfiques, doloroses i, per tant, emocionals (poètiques). Així, els personatges, aparentment neutres, van destapant el seu passat, present i futur i demostrant que són humans a més d'investigadors secrets. El treball actoral continua sent la base de l'obra, tot i que l'arrencada sigui més cridada del necessari incomprensiblement.

Pel que fa a la foscor de Mouawad a Cels, cal advertir que juga amb uns sil·logismes devastadors que comportaran unes conseqüències apocalíptiques: si un home mata en una guerra és un fill que en mata un altre; la generació dels pares manen la dels fills a dessagnar-se pel poder. La revolta de la generació jove sembla, doncs, legítima. Però optar per atacar l'art (la història, el patrimoni) és segar-se els peus: anihilar la humanitat. Per sort, la vida és tan tossuda com la mort. El resultat del suspens quasi és innecessari: el que compta són les entranyes dels personatges.I com sempre els fills moren per les ordres (encara que benintencionades) dels pares, tot trencant la lògica biològica que els fills heretin el poder dels seus progenitors.