Hivernacle de desmemòria

Un dels versos d'aquest llibre profundament commovedor de Joan-Elies Adell, compost amb una prosa poètica i mineral, diu això: “No recordes qui sóc.” El jo que acompanya el lector coincideix amb el del poeta. El tu a qui s'adreça és sempre el del seu pare, malalt d'Alzheimer. La malaltia hi és tractada, en aquests poemes, amb una escrupolosa distància, bé que Adell ho fa sempre de cara i sense figuracions metafòriques: com a llegidors, sabem, des del primer vers, de què se'ns està parlant. Els estralls són evidents, i pesen com una llosa: “Aquest és l'efecte més obscè de la teua malaltia: una orfenesa inexplicable que creix en els paisatges boirosos de l'oblit.”

Escandall no és exactament un plany líric, bé que el sentit de la pèrdua gravita, en tot moment, damunt la nostra imaginació. El protagonitza la figura impressionant d'un home que havia estat valent –llaurador d'ofici, venedor de flors i de fruita–, i que ara es veu desposseït dels records i fins de la parla. Una mirada buida, absent, entotsolada. Expressar tot això, i no caure en el tòpic o en el sentimentalisme, no és fàcil. Adell, en canvi, se'n surt admirablement: aquest és el seu llibre més estremidor, potser perquè, d'altra banda, la matèria tan delicada i pròxima que hi aborda demana una aproximació a vida o mort. O te'n surts, o fracasses de mig a mig. Ell hi ha reeixit. Potser, també, perquè aquest seu nou títol, molt més que no un llibre sobre la pèrdua o sobre l'absència, molt més que una obra sobre la malaltia (tingui el nom que tingui, aquesta malaltia), acaba sent, del principi al final, una obra sobre l'amor. Sobre l'amor d'un fill pel seu pare: “I tot això esdevé inesperadament. Com aquesta pintada esborrada per la calç, que algú va escriure tants anys abans i que ara ressorgeix, com un vell amor, i que et diu: t'estimo.”

La desmemòria de l'home motiva els records que el poeta elabora, i l'esperona. El sentit de l'olfacte desencadena la memòria del jo líric: “Sentiré com d'incrustada és en mi la teua olor quasi infantil, la sentiré durant unes hores, potser uns dies, com un calfred desolat i hermètic, fins que la irrupció de la meua quotidianitat l'allunye per una temporada.” A vegades, el record té la vivacitat d'unes sensacions que ja vivien en la letargia de l'oblit: “Tu em portaves cada dia, quan tornaves a casa, el gust concret de la terra, l'olor de milers de flors obertes, el sol que et bronzejava el cos.” Aquest mateix poema acaba amb un vers magnífic, devastador en la seva bellesa: “Ara apropo al teu rostre l'espill d'aquest poema, per veure com l'escalfa.” La desmemòria de l'home és dita amb versos d'una gran eficàcia: “Algú que ara, segurament, ja no sap si s'ha capbussat mai en la mar.” El procés de despossessió acaba sent un viatge absurd: “Quina mena de viatge és aquest que et fa desaparèixer la sensació del temps.” Llibre bell, llibre útil.