L'aigua i el foc

I després del món entrellucat, saber d'on prové la nostra mirada que crema. Amb el ferm propòsit d'arribar al començament del viure individual per entendre els dies i els alcohols del món exterior. Carles Morell (Artés, 1992) ha construït amb Els vapors que maten un poemari que parteix del joc simbòlic i conceptual de l'aigua i del foc. En els diversos estats i representacions de la humitat mediambiental i de l'evaporació íntima, el jo líric esdevé un mar i alhora el contorn físic de la fusta jove: “Sense pausa diré –esgrimint-ne les vores– / els lúcids sentits d'una fusta nova” (Moll de la Fusta).

El simbolisme és el punt d'arrencada i la divisa de la seva poètica. Les avantguardes amb Salvat-Papasseit i Apollinaire, també. Assumeix la figura del flâneur baudelairià en un esplèndid poema que inaugura la segona part del llibre. El poeta és aquell que percep els moviments de l'ànima dels seus conciutadans, que practica i assaja totes i cadascuna de les actituds socials que observa del seu entorn immediat; en concret, en el poema de Morell és impossible no pensar en Barcelona, el cap i casal de la cultura benestant catalana: “Sento el bressol que plora enyors / de matinada, / els crits de l'immigrant gesticulant / en un caixer; / l'orgull, la tradició / i la poesia benaurada / i tots els espantalls / d'aquest podrit mes de gener” (Flâneur).

La força lingüística del poemari esclata en la descripció poètica i, sovint, fantasmagòrica, que anul·la les ombres observades dotant la presència humana de les nostres ciutats d'un tel de llum viva. És així quan hi trobem la destresa del nostre poeta. L'operació lírica que du a terme té el mèrit de no caure en una sordidesa decadent, asfixiant i tenebrosa.

El poeta reforça i augmenta el pes humà dels protagonistes de les escenes urbanes contemplades: “l'àcid bellugueig / d'una parella que es lamenta / i l'ull d'un robatori diligent / sempre despert”. Els apunts lírics i emocionals dels seus versos no són en cap cas previsibles. Treballa en el revers interior dels personatges. Diríem que al nostre poeta li interessen sobretot les actituds que dirigeixen les accions socials (tensions amoroses, agressions i robatoris). El poemari té una estructura del tot diàfana i coherent: la primera part és Interior, i la segona és Exterior. Cal esmentar la divisa encoberta del llibre (escrita en parèntesis) i el poema d'obertura Digue'm com ho fas, que ja anuncia el tema principal del poemari: la constant transformació del jo líric i biogràfic en un altre jo al final del recorregut d'aquest llibre. Interior remet als moviments de l'ànima: “No queda res a dir / quan silencien el silenci. / Cap buit on abocar / el que ara sents però també ignores.” Exterior és la mirada cap al món: “Ara em fan fora, pro ja he decidit: / la sobrietat és l'ull de la misèria / dels pobles. / Els pobles són els fills de Caïm.”

No podíem esperar una lucidesa més punyent en la mirada d'un jove poeta de vint-i-dos anys. Amb Carles Morell, la celebració del cinquantenari del premi Amadeu Oller ha tingut els versos que es mereixia.