‘The poet'

El cap de setmana passat tots els diaris i els seus digitals informaven de la desaparició d'una estrella de la música popular: Bobby Womack. Molts van incidir en els seus inicis com a guitarrista al grup de Sam Cooke –assassinat com una rata en circumstàncies menys aclarides que la mort de Kennedy–, les col·laboracions amb Janis Joplin i Jimi Hendrix, la vinculació amb els Stones, que li van deixar un bon grapat de royalties per la interpretació d'un dels seus temes i altres detalls d'una biografia artística de més de mig segle de trajectòria. Womack havia fet 70 anys, tenia el projecte d'un nou disc amb bones companyies i intentava pal·liar les seves dificultats amb el càncer i un Alzheimer que l'havia deteriorat més que la seva llarga addicció a l'heroïna, de la qual hauria pogut escriure un tractat com la Bíblia.

Són aspectes generacionals cridaners, però, al capdavall, insignificants davant la seva obra, totes aquelles cançons que ens van deixar bocabadats, com ara So many sides of you, Lay your lovin' on me i, sobretot, Secrets, que no em vaig cansar de ballar amb la meva filla quan era gairebé un bebè. Aquestes cançons eren el pròleg d'If you think you're lonely now, un espiritual elèctric, on la veu de jaguar es trencava quasi tant com va quedar el disc, The poet, que tinc desat en el meu racó favorit dels somnis bons. Guardo a la llibreta dels versos una vella entrevista del mestre, en què recordava l'últim dia de Janis Joplin. Els que hem hagut de suportar aquest tipus de situacions, sabem que la lluita és sovint impossible. Quan l'entrevistador li pregunta si podia haver fet alguna cosa, la resposta va ser made in Womack: “Qui es pot posar enmig d'un ionqui i la seva dosi següent?” Bye, mestre.