Geografia literària

Aquest és un llibre que perfila les geografies literàries d'una bona part de la Barcelona de fora muralles, dels límits de la Barcelona vella i, doncs, del meu barri. I és per això que, a tall de presentació, he pensat de desgranar tot de records que un dia van ser realitats bategants.

Les rondes de Sant Pau i de Sant Antoni eren els amplis carrers que fan o feien de límit fronterer, és un dir, entre el barri de Sant Antoni i els barris del Pedró i del Barri Xino. L'Esquerra de l'Eixample, terra de gent treballadora, tenia continuïtat entre el carrer Urgell i el carrer Hospital, també habitat per gent treballadora però de fet més humil. Pel carrer Hospital havia fet via, mai millor dit, alguna línia de tramvies que tenia continuïtat amb l'Urgell. Nascut a la vorera de la Ronda Sant Antoni que pertany al barri del Pedró, mai no vaig arribar a veure aquest tramvia, sí en canvi els molts que passaven per les Rondes. Però recordo perfectament les vies que es van mantenir intactes durant molts anys entre les llambordes. 

Vaig tardar molt en saber-ho, però l'inici o final del carrer Hospital, anomenat portal de Sant Antoni, té més rang i més llustre històric que, posem per cas, el passeig de Gràcia, la Diagonal, Sant Gervasi, Sarrià o Pedralbes. I és que quan al segle XV el rei d'Aragó, Ferran el Catòlic, va venir a la cort de Barcelona per presentar als barcelonins la seva esposa, Isabel la Catòlica, van entrar-hi per aquest portal. I abans d'avançar més van aturar-se al Pedró, on el poble els va fer sorollosa i embadocada rebuda. De fet, al peu del pedró, els esperaven tots de noiets i noietes disfressats  d'àngels, i una xicoteta encara més ben guarnida, que representava a Santa Eulàlia, patrona de la ciutat, es va avançar i va donar les claus o la clau de la ciutat a Isabel, a mi no  m'ho feu precisar. Però en tot cas no ens moquem amb mitja màniga. Bé, ens mocàvem amb el que podíem.

Les voreres de les Rondes eren i són molt àmplies, de manera que les criatures, parlo de la llarga postguerra, quan feia bo, si els pares ens deixaven, hi baixàvem a jugar. A fet i amagar i tot això. Fins i tot a futbol, quan sortíem de l'escola. Per pilota fèiem servir un manyoc de draps. Jo no en sabia gaire, per no dir gens, però si no hi havia més, al futbol m'agafava. Sí que m'agradava jugar a córrer i a amagar-nos. Les portalades de les cases hi anaven molt bé. A la meva germana i a mi la nostra mare, però, ens tenia radicalment prohibit posar ni un peu a l'entrada d'una curiosa botiga que llogava cristalleries per primeres comunions, casaments, festes domèstiques i el que fos. De fet eren unes cristalleries una mica polsoses, i de clients no semblava que n'hi hagués gaires. Al damunt de la porta hi havia un rètol curiós que deia «Recreo». De grandets vam saber que aquella curiosa botiga era, en realitat, un prostíbul. S'hi havia vist entrar, nit avançada, fins algun capellà, pobre home amb gana. I un altre senyor hi va morir d'infart mentre practicava el sexe i el van haver de venir a buscar amb una ambulància inútil. 

La vorera del davant, la que pertanyia al barri de Sant Antoni, em sembla que era força normal, assenyada. La nostra, en canvi, qui ens ho hauria dit, tenia, entre les cantonades de la Ronda de Sant Pau i de la Riera Alta, i encara una mica més enllà de la Riera Alta, una vida força animada.

A la cantonada de la Ronda Sant Antoni i la Ronda de Sant Pau, hi havia un bar gran, força freqüentat, amb vidres entelats, que no deixaven veure els dintres, o només d'esquitllentes, perquè les criatures són o érem el que no hi ha, on les prostitutes anaven a prendre una copa i els seus clients també, abans o després d'entrar en acció. Aquest bar el van comprar els amos d'una bodegueta del carrer Hospital, bona gent que emparava un cor de Clavé i que van convertir el bar de mala vida en un altre mena de bar on se servia i també se serveix menjars, que per molts anys. Aleshores i avui encara en altres mans, va passar a dir-se i es diu Els tres tombs. 

 I és que el carrer Hospital, era una altra cosa. I anava a parar al Pedró. Que és on m'he de ficar.  Però no resisteixo a pintar l'altre cantó de casa nostra. Només un edifici més enllà, al primer pis hi vivien dues germanes modistes que rebien senyors, i més enllà de la Riera Alta hi havia un altre prostíbul, aquest de categoria, que em sembla que es deia El nido de oro. I encara, també a dos o tres cases més enllà de l'escala on vaig néixer i on no hi havia ningú de «mala vida», quan era un nen hi van aixecar un edifici de pisos que així, quan pujàvem al terrat, ens va tapar per sempre una vista que abans de Barcelona era total, inclosa la Sagrada Família. I que a partir d'aleshores ja no.

Però el que volia dir era que en aquest edifici nou, no entenc com ni perquè, hi vivien de gent anodina unes quantes fulanes. Compte, dic fulanes, no prostitutes. En principi, i segur que amb excepcions, eren querides d'un únic senyor. Baixaven al carrer a conversar les unes amb les altres, elles i els seus fills. Eren bona gent. Com tothom. 

A l'inici de la Ronda Sant Pau hi havia, hi ha, una enorme escola d'escolapis. La millor escola d'aquells verals. No tan sols els nens del barri anàvem al col·legi aquest, també des del Poble Sec hi venien  quantitat  de criatures. Només nens, no hi anaven nenes. 

I per acabar he de tornar al carrer Hospital i arribar al Pedró. Aquest era el centre de relació entre la gent del barri. L'església, noucentista, tenia un espai, que donava directament al carrer Bisbe Laguarda i on es trobaven nois i noies, potser més nois que noies, que jugaven a ping–pong, que discutien sobre assumptes diversos, que rebien conferències, que escrivien els textos d'una revista de la parròquia sobre temes diversos, no necessàriament religiosos… On es preparaven els repartiments de les obres de teatre que es feien cada diumenge, o gairebé, on s'aprenien ballets catalans, on d'amagatotis es parlava de la situació política… I a la plaça sovint s'hi feien sardanes. Era un bon lloc per crear nuviatges. Quan teníem set bevíem a la font del Pedró, amb Santa Eulàlia al capdamunt. Als fons de la plaça, entre la continuació del carrer Hospital i l'inici o final carrer del Carme, hi havia un bloc més aviat de tristes de cases que amagaven, darrera seu, una església romànica. Una església que per sort ha estat recuperada. La plaça, plena de vida, era el centre del barri. I l'església noucentista també tenia un teatre molt ben pensat. És on vaig començar a fer teatre, com actor de tercera fila. Jo hi era feliç. 

I de sobte va aparèixer un cotxe utilitari que es deia sis-cents, que va tancar una època i en va començar una altra. Res no va ser el mateix; per bé i per mal? Perquè el món dóna voltes.

Res més.

Per pilota fèiem servir un manyoc de draps. Jo no en sabia gaire, per no dir gens...

Les rondes de Sant Pau i de Sant Antoni eren els amplis carrers que fan de límit fronterer

No és estrictament una guia, no és aquesta la comesa del llibre; però, tot i això, ens aporta informació de gran interès i unes reflexions molt consistents