d'ara i d'aquí
Maria palau
El moment zero de l'art
El projecte artístic de Pep Agut (Terrassa, 1961), sòlid referent del postconceptual però amb unes particularitats que impedeixen casar-lo amb quasi res i ningú, furga des dels seus orígens en el perquè de l'art i de l'artista. Què és una obra d'art? Què vol dir ser artista? El seu treball ha anat avançant sense caure mai en cap monotonia ni indulgència i ha anat adquirint nous significats gràcies, en bona part, als tediosos debats sobre la conveniència i la connivència de l'art contemporani. L'art està fet per generar discussions, en la seva essència hi ha la llavor del sentit crític. Però afarten els sermons, farcits de tòpics, sobre la farsa de l'art actual i la desconsideració de l'artista com un simple vividor de les subvencions públiques; en definitiva, un món de broma de mal gust i de bohèmia daurada que no aporta absolutament res a la societat. I tot plegat alimentat, ben sovint, per pesos pesants del mateix sector cultural.
Com més en dubte es posa la raó de ser de l'art i de l'artista, com més se l'acusa de frívol i banal, més valors afloren de l'obra d'Agut. El seu treball és complex, sí, però és que no ho és la vida? Agut és plenament conscient que hi ha un divorci entre l'art i el públic, com sempre hi ha estat quan l'un camina unes passes més endavant que l'altre, i el desafia amb una obra que reclama la sensibilitat i la intel·ligència de l'espectador. L'artista posa l'artefacte, el públic l'activa. Així ens va enlluernar en l'exposició no retrospectiva que va organitzar ja fa 14 anys el Macba –va ser la primera del projecte de l'enyorat Manuel Borja-Villel–, després de la qual ell ha continuat fent bàsicament el que feia abans: passar llargues temporades a fora del país per treballar –és un pencaire total– i guanyar-se la vida.
Ara el tenim exposant a la galeria Àngels Barcelona, una sala de la qual ell mateix té cura de la programació amb molta coherència, visió política i ànim d'incidència social. Hi presenta una instal·lació teixida amb tres vídeos que escodrinyen amb enginy –i també un punt d'ironia– el moment zero de la creació artística, és a dir, el punt d'arrencada del procés que culminarà amb la producció d'una obra d'art. I quin és aquest primer instant? Doncs el de l'artista pensant què coi crearà. I com. I, sobretot, per què. Un moment de punyents contradiccions, amb duels d'excitacions i frustracions, impulsos i incerteses, anades i vingudes. En les imatges, apareix el mateix Agut amb la seva taula de treball. No para de moure's mentre medita, intenta comprendre l'espai i, al cap i a la fi, busca formes que li proporcionin la matèria primera del seu posterior treball. Tot i un cert desassossec que transmet –va donant voltes a la taula–, hi ha també un esperit lúdic en tota aquesta recerca –lliga la seva cama a la de la taula amb cinta d'embalar, i continua donant voltes.
És una peça pedagògica. Sobretot per al públic de base de l'art, al qual normalment l'obliguen a menjar-se tot el que li posen sobre la taula sense opcions de veure, conèixer i entendre la cuina. Agut fa just el contrari: és com si s'hagués posat una càmera de vídeo dins del seu cervell i ens projectés els seus pensaments i dèries a la galeria. Amb honestedat, ens permet tafanejar les seves claus creatives internes.