els internacionals del festival grec
J. BORDES
Primera divisió
Ramon Simó mostra figures destacades del teatre mundial en un any prou auster de grans noms a Barcelona
E l Festival Grec fa de balança. Com que aquest any hi ha hagut poques propostes de teatre internacional com a conseqüència de les retallades en els principals teatres de la capital, enguany es presenta un programa extens de produccions amb incontestables figures destacades. És el cas de les Ballets C de la B amb Alain Platel, de Peeping Tom, Declan Donellan o els australians de Circa. En aquest primer tram de Grec ja s'ha pogut veure Gallim Dance (Wonderland), la nova dramatúrgia d'Ivo van Hove (The fountainhead, La deu), Sadary Movement Laboratory (Les criades) i el coreògraf israelià establert a Gran Bretanya Hofesh Shechter (Sun). També és cert que bona part d'aquesta cartera de noms s'ha aconseguit cuinar gràcies a les complicitats amb els equipaments (el Mercat de les Flors va acollir Shechter quan tot just començava i ara la connexió ja és estable) i amb els altres festivals. I és que, a l'ombra de la cartellera, enguany el Grec també convoca programadors per convidar a coproduir espectacles de casa (M.U.R.S o A house in Asia són dos exemples recents) i per compartir plegats aventures que, d'altra manera, seria massa difícil mostrar un ventall tan ampli. Fem un repàs ara dels quatre títols internacionals acollits, fins ara, al Grec:
Wonderland imagina una societat futurista que es mou en massa: com els llops de l'artista Cai Guo Qiang. En realitat, però, de la massa sempre destaca un ballarí que s'eleva per sobre dels altres. No els mana, en tot cas, se'n desentén. Un desencavalcar-se de la majoria que ja inspirava el Transfoma-T de Toni Mira en la inauguració de la fira de teatre al carrer de Tàrrega de la darrera edició. La companyia alterna la peça més sublim (amb cames estirades per sonates de piano) amb la farsa més divertida. El cos de 12 ballarins traspassa al públic el seu joc. És quan la peça respira uns tocs de Marta Carrasco, per fer una altra aproximació vàlida a l'espectador autòcton. No va tenir ovacions, però.
The fountainhead (La deu) significava el retorn d'Ivo van Hove al Grec després d'unes Tragèdies romanes (2013) que quedaran per a la història del festival. La peça roda eficaçment en la primera part. Potser hi ha un excés de rèpliques, d'espai, de càmeres, però se li disculpa perquè no fa nosa sinó que es desplega eficaç. La segona part, potser per la densitat del mateix llibre d'Ayn Rand, l'estètica, sí, s'entrebanca. El discurs, a més, és polèmic (amb un epíleg incisiu) perquè força i punxa l'espectador. Van Hove és coherent amb la seva direcció i amb el que plasma el llibre (independentment de si hi combrega, o no).
Ha calgut que vingui una companyia coreana per poder veure la versió més fidel de Les criades de Jean Genet. L'univers d'aquest dissortat autor és tan fosc que, habitualment, els directors i coreògrafs s'hi submergeixen per extreure'n noves lectures, com més estripadores possible, millor. El treball de Sadary Movement Laboratory també té la maldat i l'enveja de les dues germanes, que han tramat un pla per desempallegar-se de l'amant i, sobretot, de la seva mestressa. Mantenir l'equilibri a la vora d'un abisme acaba significant la caiguda. Sobta poder retratar una maldat tan fosca amb un gest tan suau, amable, subtil.
Hofesh Shechter juga i diverteix mostrant el final de l'espectacle per garantir que tot acaba bé. I és que Sun, tot i la lluminositat del títol, el seu positivisme fa una aproximació (prou amable) a les conseqüències de la colonització. Catorze ballarins travessen incessantment l'escenari. Amb grans coreografies corals i, puntualment, moments de lluïment i de gaudi amb un solo o un duet. Tot sona fresc. La il·luminació és un joc de sorpreses. La dramatúrgia, simple i contundent. Els cossos, àgils i amb uns braços que projecten una intensitat actoral de Peter Brook (en els quadres estàtics). Domina el moviment, els trencaments musicals i, tot i la fisicalitat, sorprèn que quasi no hi hagi contacte entre els ballarins. L'amenaça es pinta de xais i un llop i, després, d'indígenes i un explorador, que puntualment es converteix en un encaputxat urbanita. Hi ha un discurs un pèl ingenu sobre el Bé i el Mal però respira bondat, generositat i ganes d'agradar: el mateix Shechter va traduir totes les veus en off al català. El públic va agrair el gest i la dansa. Chapeau. Hauria estat millor inauguració del Grec, certament.