Crítica
cinema
La bona distància
La nova saga iniciada per El origen al planeta de los simios vol establir una èpica que ens ensenyi perquè la humanitat és capaç d'entrar en crisi per culpa d'uns errors ancestrals. En la primera pel·lícula, el problema sorgia quan la ciència arribava a uns límits i permetia que la raó humana fos transferida als animals. Un fàrmac per controlar l'Alzheimer anava a parar a un ximpanzé intel·ligent i aquest duia a terme un camí per parlar i iniciar una singular revolta. En la segona part, El amanecer del planeta de los simios, el ximpanzé César emergeix com una figura tràgica. És el cap d'una comunitat de simis intel·ligents que viuen en un món destruït per un virus que vol mantenir la societat cohesionada. El problema esclata quan aquesta societat comença a destruir i ens trobem amb l'enemic interior.
El amanecer del planeta de los simios té una estructura elemental. Hi ha dos mons que conviuen –simis i humans– i sorgeix un conflicte quan els humans necessiten trencar la bona distància que els separa. El conflicte social es desplaça a un doble conflicte interior. En el món dels humans no està clar qui vol mantenir la força de les armes i qui vol jugar amb la raó, mentre que en el món dels simis els que volen fer la guerra posen en crisi la força del seu cabdill. Tota l'estructura es fonamenta en un joc d'oposicions binàries que fa que el film es mogui entre l'acció i la tendresa, entre l'èpica i la tragèdia.
La força de la proposta de Matt Reeves radica en el fet que la seva simplicitat accentua el seu valor al·legòric. Ja no es tracta de reflexionar sobre un món dominat per un poder absolutista, sinó de veure que ara les cultures i les civilitzacions tenen problemes per entendre's perquè internament són incapaces de trobar l'harmonia. La corrupció està en el cor de la mateixa societat. Tot plegat està resolt amb una posada en escena d'un gran impacte visual. Hi ha una curiosa coreografia en els moviments dels simis en el seu hàbitat que porta fins a curioses troballes estètiques. De cop i volta, després d'algunes de les escenes més èpiques, sembla que com si totes les troballes tècniques d'Avatar estiguessin condemnades a envellir.