Crítica
cinema
El passat sempre torna
Fa uns quants anys, Gary Fleder va debutar amb una bona opera prima titulada Cosas que hacer en Denver cuando estés muerto. A partir d'aquell moment la seva prometedora carrera s'ha diluït, fins que Sylvester Stallone el va escollir per que dirigís l'adaptació d'un seu guió a El protector. Stallone li va escriure una història d'acció que vol tenir una certa línia psicològica i que pretén funcionar com un curiós neowestern. El protector s'obre a partir d'unes imatges del passat en què un policia infiltrat en una banda de traficants aconsegueix assassinar el fill del cabdill. Uns anys després el policia vol refer la seva vida en una població tranquil·la acompanyat de la seva filla. Un conflicte a l'escola accelera una cadena d'esdeveniments que de mica en mica fan que el plàcid refugi es transformi en un polvorí.
El protegido té dues parts diferenciades i marcades per l'ús de la violència. La primera funciona a partir d'una violència latent que penetra en l'interior de l'ambient i que no acaba d'esclatar. Són els moments en què Fleder es mou dins del territori del western, estableix un retrat psicològic d'un univers situat en l'Amèrica profunda i dimensiona els mons foscos que s'amaguen en el cor d'una determinada societat. El film sorprèn i atrapa l'espectador. En la segona part la violència latent esclata i fa que la psicologia fosca que envoltava alguns personatges se simplifiqui, que les fronteres entre el bé i el mal es tornin molt més òbvies. Tant l'heroi –Jason Statham– com el malvat –James Franco– deixen de tenir interès. Mentre que a la primera part hi havia tots els elements per construir un bon thriller, en la segona ens trobem amb la clàssica història de venjança de la vella factoria Stallone. Això sí, entre els al·licients de la proposta, hi ha la possibilitat de retrobar a Winona Ryder, uns quants anys després de perdre's pels llimbs dels justos.