Crítica
cinema
Les lleis de l'Actor's Studio
Els grans actors de Hollywood no cal que siguin uns bons cineastes, la seva feina ha estat sempre una altra. Els admiradors de Philip Seymour Hoffman a The master de Paul Thomas Anderson poden sentir-se decebuts davant de l'única pel·lícula que va dirigir ara fa quatre anys i que s'ha recuperat després de la seva mort amb el títol absurd d'Una cita para el verano. La història sobre un perdedor tendre profundament enamorat és molt simple, el treball visual del director és molt funcional i no té gaires moments de brillantor. De tota manera, davant l'existència d'una opera prima inspirada en una discreta obra teatral de Bobo Glaudini –The view from 151st Street– allò que cal demanar-li és honestedat. Des d'aquesta perspectiva la decepció inicial pot portar cap a una revisió més condescendent. És evident que allò que preocupava a Seymour Hoffman era el treball dels actors, com fer creïble alguna cosa provinent de l'herència de l'Actor's Studio i treballar-la amb rigor. La història de superació personal a la recerca d'un amor ideal és l'excusa per treballar quatre psicologies que volen sortir de la simplicitat. En el centre de la història hi ha el mateix Hoffman, un conductor de limusines acomplexat que busca l'autosuperació; al seu costat hi ha la noia que supera la timidesa per retrobar allò que no ha tingut mai. A l'altra banda de l'espectre hi ha dos amics dels protagonistes que, mentre veuen com superen les adversitats, ells esdevenen víctimes de la seva pròpia condició. En l'horitzó sembla planar l'ombra d'una vella pel·lícula de Delbert Mann, Marty (1955), en què el retrat d'un carnisser madur enamorat d'una jove estudiant deixava pas a un relat sobre com l'amor pot ser un camí de recerca de la dignitat i va donar a Ernst Borgnine un merescut Oscar.