Els cantaires de caramelles i sarsueles

El Cor Orfeó Calafellenc està d'aniversari. I hi està perquè és precisament enguany que l'entitat degana de Calafell (Baix Penedès) commemora els cent anys. Ho van començar a
celebrar el 15 de juny, amb un concert que rememorava una
efemèride que té oficialment els seus orígens el 1914, quan es va fundar el cor, tot i que ja s'han trobat reminiscències de cantaires
a la vila des del 1898.

Qui en sap tota la història és Fermí Alari. És metge de professió i cantaire del Cor Orfeó des de fa més de cinquanta anys, i entre les seves aficions també hi ha la història. És ell el que amb motiu del centenari està preparant un llibre amb unes vicissituds que arrenquen quan mossèn Pau Ferrer va arreplegar una colla d'homes per cantar caramelles i les composicions que feia el mateix capellà, el 1989. El cor va durar el mateix que va durar el rector al poble i amb la seva marxa es van haver de deixar passar uns anys fins que un dels homes benestants del Calafell de fa un segle, Manuel Soler Urgell, va fer el que ja havia fet mossèn Ferrer al seu dia: anar a buscar els homes que a finals del segle XIX cantaven a les tavernes més beguts del compte. “Josep Garcia Raventós descriu molt bé en les seves memòries, titulades El Corder de Calafell, com eren les tavernes calafellenques, on els homes agafaven borratxeres, es barallaven i fins i tot feien striptease masculins cantant Los tres pelitos del domino”, relata Alari.

Així que, a través de gent benestant i il·lustrada com Manuel Soler, Ramon Rovira, Jaume Jané i Salvador Jané, es va fer la doble feina de rescatar pagesos i pescadors de la taverna i incorporar-los a la creació del cor. Hi ha referències d'actuacions des del 1906, però el Cor Orfeó Calafellenc no es va fundar oficialment fins al 1914 i va tenir una primera època gloriosa que va durar quatre anys. Eren una quarantena de cantaires i, tot i que no en queda constància en els seus estatuts, se sap que, un any després de la seva fundació, també s'hi van incorporar les dones. “Aquell primer cor era molt transversal i hi havia gent de tota mena, gent de cultura, catòlics, pagesos i gent de taverna. També sabem que hi havia dones, perquè ho relatava el mateix Manuel Soler en unes cartes que enviava al seu fill, que vivia fora”, explica el cantaire historiador, que aprofita per remarcar que aquell primer cor era molt “modern” per la seva època, ja que en el seu repertori figurava L'Empordà, d'Enric Morera, una poema que just s'havia musicat el 1908.

Però el 1918 les ganes de cantar es van dissoldre. “N'hi ha que diuen que va ser culpa de l'epidèmia del 1918, però no és cert. Des del 1917 que al poble hi havia una situació difícil, que va esclatar amb força pel conflicte rabassaire”, explica Alari. Al Baix Penedès, el moviment revolucionari va ser molt violent, i al Vendrell fins i tot hi va haver dos assassinats. El cor, integrat en part per molta gent provinent de la pagesia, va quedar superat per les circumstàncies i els cantaires de Calafell no van tornar a ser el que eren fins passada la guerra, tot i que es van continuar cantant caramelles.

Passada la Guerra Civil, va ser precisament un home del règim –catòlic i catalanista– qui va passar al capdavant per refundar el Cor Orfeó. Es deia Aleix Olivella i va ser l'encarregat de tota la paperassa per tornar a donar d'alta l'entitat. Ell va donar la cara davant del nou govern, però l'autèntica refundació la va fer Mariano Soler –fill del fundador Manuel Soler– i el director musical Jaume Rafel. Amb ells, el cor va tornar a agafar empenta, tot i els petits entrebancs associats a l'època que els va tocar viure. Fem referència primer al nom, que encara avui dia ningú no sap per què però va quedar registrat com a Agrupación Coral Calafellenca, sense que enlloc quedés constància de l'existència de l'antic Cor Orfeó, o de la secció de teatre, que el nou règim també va denegar tot i el cas omís que en van fer els refundadors. I parlem també de l'estraperlo. A Calafell, com en molts altres pobles de la costa, es va aprofitar l'època en què tot estava prohibit per fer algun duro amb el contraban. I, com gairebé tothom, els cantaries també tenien feina a treure fardells de tabac que arribaven des del mar. Ningú preguntava res, però tots sabien que els assajos s'havien convertit en lloc
de transmissió d'avisos i l'estraperlo arribava a tal punt que alguns dies de moviment a la costa el director s'havia hagut de conformar
amb poc més de mitja dotzena d'assistents perquè la resta estaven descarregant el material.

Anècdotes a banda, el cert és que el cor va anar agafant embranzida. Es feien assajos cada dia i, a més de les representacions teatrals, fins i tot es van atrevir a representar tres sarsueles entre el 1954 i el 1956 (Los molinos de viento, La alegria de la huerta i La canción del olvido). “Era gent que estava molt al dia”, insisteix de nou Alari. També va ser amb la refundació que els cantaires –molts dels quals encara pagesos– van començar a organitzar la festa dels Tres Tombs al municipi, festa que han estat capitanejant de manera ininterrompuda des del 1949 fins ara.

Però una bona coral necessita un bon director, i la retirada del mestre Jaume Rafel a causa d'una malaltia va posar punt final a una segona època gloriosa. El Cor Orfeó va viure moments difícils, i directors com Jaume Pallarès i Joan Miracle van aconseguir mantenir viu el cor a còpia de recuperar les caramelles. Després va arribar Jordi Miracle Torres, que va ser director del Cor Orfeó durant 21 anys. “Va ser un director que va tenir molta paciència, perquè eren moments en què es respirava una certa modernitat i els joves no van seguir amb el cor”, relata Fermí Alari. Tot i les dificultats, el Cor Orfeó no va perdre mai la sintonia i, de fet, Miracle va mirar de renovar-lo i va ser un dels primers a incorporar en el repertori cants espirituals negres, tot i que no va ser gaire ben vist per altres agrupacions de més renom de la rodalia. També a finals dels setanta el Cor Orfeó es va fer seus els nous aires que es començaven a respirar i va integrar en cada concert cançons com ara El vent de Raimon i El cant de la senyera.

La saba nova no va arribar fins a finals dels noranta. Per alguns va ser com un “cop d'estat”, perquè amb la gent nova va arribar una nova junta i alguns directors transitoris (Jordi Guitard, Anna M. Angelet, Ernest Saura i Josep Olivella) fins a arribar a l'actual direcció, amb Albert Recasens. Ara, amb la presidència de Janet Santó, la coral arriba als cent anys revifada, amb quaranta cantaires que es reuneixen setmanalment per preparar els concerts anuals i l'encara tradicional cantada de caramelles. Fan intercanvis amb altres poblacions i, a més del cant i l'organització dels Tres Tombs, participen activament en altres activitats com ara el mercat medieval i la Fira del Terròs.

El centenari

Més enllà del concert que va donar el tret de sortida a l'any del centenari, els cantaires calafellencs tenen marcat en el calendari altres cites importants com ara el sopar de gala del centenari (el 4 d'octubre), un concert del Cor Jove de l'Orfeó Català (el 22 de novembre) i un últim concert, el 28 de desembre, amb
la Coral Sant Jordi. També amb motiu del centenari s'editarà el llibre 100 anys de Cor-Orfeó, de Fermí Alari, i ja de cara a l'any vinent hi ha previst cloure la celebració amb una exposició sobre la història del cor que reculli fotos, vídeos i documents sonors, i un darrer concert del mateix Cor Orfeó Calafellenc que, ara sí, posaria punt final a un any d'aniversari gros.