Minimalisme i efectisme

El cineasta iranià Abbas Kiarostami va rodar l'any 2002 un exercici minimalista titulat Ten. En aquest, una dona es passejava amb cotxe pels carrers de Teheran mentre recollia diverses persones amb les quals mantenia deu converses. Kiarostami va envoltar d'una interessant i potent reflexió teòrica el seu exercici mentre argumentava que el seu objectiu era proposar una dissolució de la posada en escena. El cotxe esdevenia un dispositiu pel qual es movien uns personatges, la càmera deixava de tenir protagonisme. Locke sembla no trobar-se massa lluny de l'experiment de Kiarostami. Un home que treballa en el món de la construcció puja en un cotxe per fer un trajecte d'una hora i mitja entre Birmingham i Londres. La càmera no sortirà mai del cotxe i podrem escoltar les converses que té per telèfon el protagonista. Knight ofereix la performance d'un actor sol –Tom Hardy– en un espai tancat. A diferència de Kiarostami, o de Collateral, de Michael Mann, amb qui estaria més a prop, el problema de la pel·lícula de Steven Knight és que el seu treball minimalista no es troba reforçat de cap plantejament teòric. La pel·lícula funciona i enganxa perquè està plena de trampes i de recursos dramàtics pensats per distreure l'espectador de la situació de tancament. Des dels primers moments veiem que Locke s'assabenta que una amant amb qui va tenir relacions està a punt d'anar de part d'un fill seu i l'home ha de prendre un seguit de decisions. Al llarg d'una hora i mitja, la vida del personatge canvia i aquest intenta demostrar que pot arribar a fer les coses de la forma més correcta possible. Les trucades es precipiten i el drama sedueix l'espectador. El minimalisme dóna pas a l'efectisme.