Llibertat en el mar

El nom de Patrick O'Brian l'eclipsa el nom de la seva creació més pregona, el nom del seu alter ego inconfés, el nom del mariner britànic Jack Aubrey, protagonista de la vintena de novel·les –vint-i-una, si es compta la que es va publicar després de la seva mort– que constitueixen una saga naval construïda durant tres dècades d'escriptura deliberada, intencionada, documentada i armada amb carronades l'espetec de les quals potser es perd quan l'estrèpit de la batalla –naval, per descomptat– esdevé eixordador.

Com ha passat a tants d'altres escriptors, part de la producció literària d'O'Brian –cognom irlandès amb què va substituir l'original, Russ, d'origen alemany– ha eclipsat la resta. És per això que se'l classifica com a autor de gènere tot i que va conrear altres àrees, com ara el costumisme rural amb què va guarnir la novel·la curta Els catalans (1953).

És just admetre, però, que l'autor no va dedicar gaires esforços a eixamplar el ventall de la seva producció: endinsar-se en el món que té Jack Aubrey com a protagonista permet entendre que l'ànsia narrativa d'O'Brian, la seva necessitat d'explicar el món i la vida segons el seu punt de vista, no patia cap mena de limitació que l'obligués a fer provatures.

La dècada dels cinquanta allotja els primers contactes de l'autor anglès amb la literatura nàutica. Escriu tres novel·les juvenils que prefiguren els trets principals de la saga Aubrey, que veu la llum amb l'arrencada de la dècada dels setanta i que proposa, potser de manera inconscient, una revisió actualitzada de l'obra de C.S. Forester protagonitzada pel personatge d'Horatio Hornblower.

Hi ha punts de contacte entre els mariners d'O'Brian i de Forester: viuen en temps de les guerres napoleòniques i tenen seriosos problemes de comportament quan les seves botes no trepitgen una coberta, però saben què fer quan es tracta de navegar i combatre.

Dit sigui de passada, tant Aubrey com Hornblower tenen un hereu no reconegut, el Richard Bolitho d'Alexander Kent, a qui es fa servir a la Corona britànica també durant les guerres napoleòniques i a qui se segueix l'evolució des que ingressa a l'Armada pel punt més baix.

L'Aubrey i el seu món, però, tenen prou entitat per permetre esvair la sospita de la còpia amb l'empenta momentània de la brisa més lleu.

El Jack Aubrey és, ras i curt, tot un caràcter: la seva còrpora majestuosa va de bracet amb el seu tarannà impetuós i apassionat. Inserit en el tipus sanguini, el mariner sempre va endavant gràcies a una tècnica narrativa que no perd el temps a fer bordades innecessàries. Eficaç en la descripció de les situacions i en la gestió del dinamisme amb què les exposa, Patrick O'Brian pren molta cura a l'hora de caracteritzar el seu personatge més estimat: si bé és cert que, per dotar-lo de densitat, per evitar-ne la caricatura, no el fa aliè als dubtes, a les pors, a una certa malenconia vital, també ho és que mai buida el got fins al cul i evita, així, que el mariner britànic transiti pels mars sense percebre i gaudir a pleret la llibertat que se li ofereix.

Aubrey té el contrapunt en la figura de Stephen Maturin, que actua amb eficàcia com a contrapart i que és capaç –gràcies al bon ofici de l'autor– de ser alguna cosa més que l'ombra fidel i necessària. La seva caracterització –com a espia d'origen catalano-irlandès compromès activament amb la sort de les seves dues nacions– no deixa de ser un joc de miralls en què, en una banda, hi ha el personatge i, en l'altra, el seu creador: Patrick O'Brian duia sang irlandesa per part de mare –ho va reflectir quan es va canviar de cognom i quan no es va molestar mai a desmentir la nacionalitat irlandesa que tothom donava per segura– i va instal·lar la seva llar a Cotlliure, on descansen, juntes, les seves despulles i les de la seva muller.

El joc –i el xoc– de caràcters del duet Aubrey- Maturin és l'esquelet en què descansa la saga protagonitzada pel mariner anglès, una saga que aporta el benefici provinent de la humanitat dels personatges i, també, el de la notablement acurada ambientació. El gènere nàutic és delicat: qui és profà en les coses de la navegació pot creure que tant fa si es navega de cenyida com si es navega de través i que no importa si es topa amb l'amura o amb l'aleta, però els entesos no en deixaran passar ni una. O'Brian surt victoriós d'aquests exàmens, i això dóna valor a la seva proposta; i tampoc s'han trobat pegues a la reconstrucció històrica dels temps en què situa els seus fets.

I, amb tot, la seva creació més distingida –Aubrey, altre cop– encara obre la porta a una reflexió més. El Hornblower de Forester neix en un any –1937– en què a Europa es congria una tempesta ombrívola i sinistra i això, potser, ajuda a entendre el fatalisme perpetu que cisella els seus pensaments. Al seu torn, Aubrey neix en un any –1970– en què Europa ha començat a canviar sense possibilitat de fer marxa enrere: el Maig del 68 i tot el seu deixant comencen a esberlar estructures fins aleshores sòlides en extrem i posen al descobert rutes alternatives. És aquest context el que permet interpretar la inseguretat del mariner anglès –i la del seu autor?– quan ha de fer front a tot allò en què no és mestre ni comandant. La desorientació general d'Aubrey un cop deixa el vaixell a l'esquena casa, sense necessitat de greixar els punts de fricció, amb la d'un O'Brian que va viure tan lluny de la vida pública com va poder. Per ell, com per Aubrey, salpar –en el paper, però salpar, a fi de comptes– era viure la llibertat.