La millor festa d'aniversari

Albert Pla feia 25 anys i la festa no podia ser més completa. Acompanyat d'una bona colla d'amics, el músic va commemorar el primer quart de segle del seu primer àlbum amb un concert carregat de sorpreses i davant d'un públic absolutament entregat.

Tortell Poltrona era l'encarregat d'obrir l'acte amb un gag que va despertar les rialles d'una plaça Gala-Salvador Dalí plena a vessar i donar pas, així, a les primeres notes de La sequia amb què Albert Pla pujava tot sol a l'escenari per donar el tret de sortida a més de dues hores de bogeria. Amb Antònia Font s'hi afegia també la banda, que, juntament amb Pascal Comelade, ja gairebé no deixarien l'escenari en cap moment.

La festa ja estava en marxa, els ànims eren a dalt de tot i els convidats s'anaven succeint. Després que Pau Riba hi fes sonar la seva Cançó 7a en colors, Pla donava la benvinguda a The Pinker Tones, amb qui aquests últims anys ha compartit espectacle per a nens. El posat infantil tan característic del músic es veia, doncs, augmentat en un tram de concert que començava amb la versió en català de Necesito una flor, de The Pinker Tones, i que seguia amb Maria Rodés interpretant Mirall, un tema propi.

La majoria del públic ja passava de la trentena, però això no era impediment perquè les cançons infantils que Albert Pla va recuperar del disc Anem al llit fossin algunes de les més celebrades. Somiatruites i, sobretot, Pipí feien embogir la plaça i deixaven pas a un altre dels grans moments. Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández (Refree) pujaven tot sols a l'escenari per fer sonar Albert, un tema format a partir de tres de les peces més clàssiques de Pla (La sequia, Papa, jo vull ser torero i La platja) i que han inclòs en el seu darrer treball conjunt. La delicadesa que transmet la cantant feia posar els pèls de punta a un públic que contenia la respiració perquè res pogués trencar aquell instant.

Un celebrat solo de guitarra de Diego Cortés tornava el concert al seu curs amb Albert Pla acompanyat d'un Quimi Portet molt estiuenc que despertava les rialles amb Sunny day. La nit seguia avançant i després de l'actuació de Tomasito, Gerard Quintana era l'encarregat de portar el moment de màxima potència de la vetllada amb una Insolación que feia pujar els decibels fins a nivells insospitats. Semblava que l'eufòria ja no podia créixer més, però just llavors, Estopa s'encarregaven d'acabar de revolucionar la plaça amb Joaquín el necio.

Ara sí, la festa s'anava acabant, però com tota bona festa d'aniversari encara es reservava per al final algunes sorpreses. Ja amb tots els artistes damunt de l'escenari. la versió de Lou Reed El lado más bestia de la vida va provocar un dels moments més surrealistes amb Pau Riba ballant i repartint petons amb sostenidors i calces mentre entre Sílvia Pérez Cruz i Maria Rodés li pintaven els llavis i li col·locaven una perruca.

Arribaven els bisos i Albert Pla tornava a quedar sol amb la guitarra per interpretar la mítica Papa, jo vull ser torero. Els convidats tornaven a pujar i Juerga catalana es convertia en el millor final possible per a una festa que, ben segur, quedarà gravada a la retina de tots aquells que la van poder viure en primera persona.

Albert Pla, però, no era l'únic nom destacat en una nit d'Acústica que va tornar a omplir Figueres en una nova jornada per emmarcar. A la Rambla, tant el rock més potent de Gerard Quintana –va regalar al públic alguns dels èxits de Sopa de Cabra com El boig de la ciutat i L'Empordà– com uns Pets renovats però que segueixen convencent i que no van voler renunciar a clàssics com Pau, Jo vull ser rei o Bon dia, van provocar el deliri mentre que a la plaça Catalunya el públic va poder gaudir de propostes com La Iaia o Fundación Tony Manero. Luis Eduardo Aute va ser un dels altres grans protagonistes omplint el Teatre Jardí.