Crítica
cinema
Un món (i un film) extraordinari
Hi ha mons reals tan extraordinaris que semblen imaginats, tot i que si existeixen és perquè van imaginar-se. Els relats d'aquests mons també poden semblar imaginats. És el cas de Sobre la marxa, el film documental (o, millor, assagístic) de Jordi Morató que fa present el món extraordinari que Josep Pujiula (El Garrell) va crear en un petit bosc del terme d'Argelaguer (La Garrotxa). Però, de fet, aquest món no va imaginar-lo, almenys completament, sinó que, durant anys, va construir-lo dia a dia. Sobre la marxa, com diu el mateix Garrell, sense una idea preconcebuda, disfrutant de cada pal que, per fer-hi cabanyes o aixecar-hi torres, col·locava a la “selva” creada per jugar-hi.
Jordi Morató (Torelló, 1989), aleshores un estudiant de Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra, va descobrir fa uns cinc anys aquest món en la seva tercera fase, en un moment de màxim esplendor, després que el Garrell l'hagués destruït dos cops (una vegada per impedir que ho fessin uns gamberros i una altra perquè s'hi va construir una autovia a prop) i abans que l'hagués de tornar a enderrocar a causa d'un informe tècnic dels Mossos. Morató (que ha tingut la complicitat de la UPF i d'Isaki Lacuesta i Isa Campo assumint tasques de producció per un projecte que, en principi, era un treball de fi de carrera) també ha fet el film sobre la marxa, sense idees prèvies i concedint-se temps, aprofitant els materials preexistents (com ara els films amateurs en què el Garrell fa de Tarzán i unes filmacions de Jo Farb Hernández, historiadora de l'art, sobretot brut o marginal) tot creant un relat i, amb la seva pròpia narració en off, un discurs reflexiu sobre l'aventura humana del Garrell.