Alquímia d'amargor i tendresa amb humor negre

Quim Masferrer ha demostrat que és capaç de regenerar-se. Inspirant-se en els bufons més savis (des de la contundència mal educada de Pepe Rubianes, la gesticulació afinada d'Els Joglars, el sentimentalisme de Pavlovsky i de Joan Pera), ha creat un nou gènere que no abandona la comicitat però que la suavitza, l'estova amb moments de tendresa. La peça destil·la un alè estrany de somriures que es glacen i d'una germanor ben humana amb un personatge desconegut, per moments, malcarat, amenaçador, fràgil. És un bufó contemporani que té la seguretat de poder dir tot el que li sembla, sense por a represàlies. El personatge que construeix Masferrer, amb la complicitat de Fontserè, té la certesa que li queden només 90 minuts de vida. I en aquest estadi rep una visita d'un grup d'espectadors expectants. La mort l'allibera de qualsevol sentència humana: per anar fent temps, es deixa anar i decideix alliberar-se i dir tot el que pensa de La Caixa, Abertis, Renfe Rodalies, Moviestar Telefónica. Fins i tot s'atreveix amb tòtems com ara Wert, Montoro, Jordi Pujol i, finalment, Déu. El temps s'escola i es personifica en Agustí Rovira, que passeja impassible.

Temps s'atreveix a fer humor de la mort (un tema que els mateixos Titzina Teatro ja han demostrat que té molt de paròdic, Éxitus, el 2009). L'obra, estrenada el 2012 (abans de l'aparició simpàtica d'El foraster), ja marcava un punt d'inflexió d'aquells iniciàtics Som i serem o EEUUropa. Teatre de Guerrilla va fer bingo. La seva desimboltura, el seu orgull de parlar i riure's de si mateixos, caricaturitzant-se, els va obrir les portes. Però, producte a producte, van anar perdent encant perquè, tot i que canviaven el decorat, continuaven sent ells mateixos, uns personatges divertits, cridats però que ja cansaven (com una cançó d'estiu, fora de temporada). Ara, Temps, el resitua en un lloc de comèdia per a un públic ampli i que accepta sorprendre's amb uns girs, entre tendres i surrealistes. Hi ha menys riures, més humanitat.