Felicitat d'ara, dolor que vindrà

Entre les morts de gent del cinema que s'han esdevingut aquest estiu ha passat relativament desapercebuda (o, en tot cas, de manera discreta després del traspàs de Robin Williams i Lauren Bacall) la de Richard Attenborough, cineasta anglès sobretot considerat per l'oscaritzada Gandhi i actor al qual molt possiblement es relaciona amb l'exaltat professor John Hammond, el creador del parc d'atraccions de Jurassic Park i la seqüela Un món perdut.

Quan, fa vint anys, Steven Spielberg (que també va pensar en un altre cineasta europeu, François Truffaut, perquè encarnés un científic a Encontres a la tercera fase) va dirigir-lo per primer cop enmig de dinosaures, feia més d'una dècada que Attenborough no actuava perquè estava concentrat en la direcció. Ho havia fet molt (i ho va tornar a fer fins que l'any 2008 va tenir una caiguda funesta que va reduir-lo a una cadira de rodes) des que va iniciar-se en el teatre a l'any 1941 i poc després va debutar al cinema amb Sang, suor i llàgrimes, un film bèl·lic per a la resistència contra el nazisme dirigit pel dramaturg Noel Coward amb l'ajut de David Lean. Durant els últims anys quaranta i cinquanta, Attenborough va actuar en nombroses pel·lícules angleses. I als anys seixanta, quan el cinema nord-americà també va reclamar-lo a partir de La gran evasió, un film de John Sturges que narra la fugida d'un camp de concentració nazi per part d'uns soldats aliats. El seu personatge, l'oficial Big X, és afusellat abans de l'escapada.

Va ser a finals dels anys seixanta en què, amb la sàtira antibel·licista Oh! What a lovely war, l'humanista Richard Attenborough va iniciar-se com a director tenint al cap la idea de realitzar una pel·lícula sobre Gandhi. Va trigar vint anys a trobar el finançament perquè els productors estaven convençuts que, com un d'ells va dir-li, “només podia fracassar una pel·lícula sobre un home amb la pell de color d'oliva embolicat amb un drap”. Mentre gestava Gandhi va fer-se amic de Satyajit Ray i va actuar en una de les seves obres mestres, Els jugadors d'escacs, sobre dos nobles hindús que, l'any 1856, disputen una partida indiferents al fet que l'imperi britànic guanyi una batalla colonial.

Si li va costar finançar Gandhi també és perquè necessitava molts diners per realitzar un fresc històric amb 300.000 figurants per a l'escena del funeral del Mahatma. Una manera de fer cinema que ha desaparegut. El film va rodar-se, finalment, l'any 1982 i, després del seu gran èxit, Attenborough va fer Chorus line, Crida llibertat i Chaplin. Tinc respecte per les inquietuds socials del director i pels personatges i les causes polítiques de bona part dels films esmentats. Però confesso que potser no hauria escrit res sobre Attenborough si, el mateix any 1993 en què Spielberg va fer que tornés a actuar, no hagués dirigit una pel·lícula intimista que, lluny de l'èpica, és l'única seva que m'apassiona: Tierras de penumbra. És una debilitat que comparteixo amb altres fans de Debra Winger, però, a més de la presència de l'actriu, hi ha una sinceritat i una emoció tan serena com profunda que fan que em commogui aquesta pel·lícula sobre l'amor inesperat, el dolor i la mort, la literatura i la vida. S'hi evoca la relació entre la poetessa Joy Grisham i l'escriptor anglès C.S. Lewis, un professor d'Oxford que tenia encaixades totes les peces de la seva vida fins que va conèixer aquesta nord-americana vital i espontània. Lewis se'n va enamorar i, com explica al relat autobiogràfic Un dol observat que inspira la pel·lícula, va patir el dolor de la pèrdua quan ella va morir de càncer. Mai no he oblidat allò que la poetessa li diu: “La felicitat d'ara és part del dolor que vindrà. Aquest és el tracte.” Però tampoc el que accepta l'escriptor: “El dolor d'ara és part de la felicitat d'abans.” Aquest també és el tracte.