Barreja enriquidora

Els gèneres híbrids tenen el defecte de ser complicats de classificar i la virtut d'aprofitar el millor de la barreja. Tres memòries i un naixement, escrit per Ona Domènech i el seu pare, Salvador Domènech, és una novel·la narrada per l'Aina, una noia que recull les memòries escolars de la seva àvia, del seu pare i d'ella mateixa. Aquestes memòries no són un informe fred i analític. Cadascuna de les tres parts té la seva personalitat i la seva càrrega literària, però tampoc són novel·la. Per tant, i tornant a l'inici, és un híbrid, un llibre sobre pedagogia amb gust literari lligat amb una novel·la breu. Un recurs imaginatiu que funciona bé, presumptament entre l'autobiografia i la ficció.

Salvador Domènech (Barcelona, 1955), doctor en Pedagogia, ha publicat, a mitges amb els protagonistes, memòries com les d'Encarnació Martorell (Amb ulls de nena i Cartes d'amor i de dol) i Ramon Arau (De la utopia al camp de concentració) i ara ens ofereix un fragment de les seves, de quan era estudiant als maristes, i també ha escrit les de la seva suposada mare, durant la República (en aquest cas fruit de la documentació). La seva filla Ona (Barcelona, 1985), llicenciada en Comunicació Audiovisual, és la responsable de la part de records dels anys vuitanta i de la novel·la que ho lliga tot.

L'Aina espera una nena. Li vol posar el nom d'Elvira, com a homenatge a la seva mare, morta prematurament. Una trobada d'antics alumnes engega la intenció d'escriure el llibre que llegim per a la futura filla i demana a la Maria, l'àvia paterna, que escrigui els seus records de quan estudiava a la República, una època envejablement rica i diversa en què “per aprendre no fèiem servir la memòria com a eix central sinó el raonament i la deducció de les coses, sense comprar llibres de text”. Aquesta afirmació contrasta amb la del seu fill Aleix, estudiant als maristes durant el franquisme: “El que era bàsic a aprendre residia en els llibres, no en l'existència quotidiana” i, més endavant, “bona part dels meus professors no tenien base pedagògica, en tenien prou de repetir cada any el mateix. No sabien que ensenyar és aprendre dues vegades”. La part de l'Aleix també descriu perfectament l'entorn d'aquells anys, tot i que amb més ironia felliniana que amargor, sobretot a la part final, en què descriu les característiques de fins a vint-i-set professors, religiosos i seglars.

Finalment arriba la part més pròxima en el temps, que escriu la mateixa Aina, diferent de les anteriors pel que narra, i perquè ho fa posant l'accent més en la part lúdica, com ara l'hora del pati, els jocs, els monitors, les colònies, les festivitats... tot, amb unes intencions literàries més ambicioses: “Seguint un ritme marcat pel cel, les gotes de pluja s'alliberen del núvol gris i enriqueixen allò amb què topen. Intentant emular-les modestament, les meves memòries d'aquells dies van caient lentament.”

La part de novel·la que fa de pont entre cada fragment de memòria va prenent volada fins a un desenllaç amb un gir d'alta intensitat emocional. I ens parla de la família, de la maternitat, del record i també de l'absència i de com afrontar-la.

Tot és molt correcte, en un llibre que permet passar una bona estona llegint records d'escola amb força frases per subratllar que no puc transcriure per raons lògiques d'espai. Uns destacats ens permeten establir un comparació pràctica que el mateix Aleix facilita al final de la seva part, amb una extensa llista d'ara i abans. Són tres retalls de memòries específiques enriquides amb una novel·la emotiva que les embolcalla.