Una terra culta

En ple Sant Tornem-hi he tingut el miratge que, ara sí, ens havíem transformat en un país net, noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç, tal com havia somiat Espriu en l'atac poètic de l'Assaig de càntic en el temple. Una veu de casa, al damunt dona i gens barbie, ha ocupat un lloc destacat als mitjans pel simple fet de treure una novel·la. Maria Barbal, que és una persona discreta, de distàncies curtes, que fuig de la cridòria i que no es preocupa especialment per seduir els periodistes, aconseguia aquesta gesta insòlita per a un escriptor en llengua catalana. Amb En la pell de l'altre (Columna) ha guanyat el partit a casa i ha estat difosa entre els lectors potencials perquè ha generat la notícia d'haver creat una altra obra, simplement.

Per tenir espai als mitjans no ha hagut ni de guanyar cap premi ni de morir-se. I tot és gràcies als alemanys. Si la Barbal no hagués triomfat a Frankfurt amb la traducció de la seva obra, si no li haguessin rigut les gràcies en un país més lector que el nostre, aquí hauríem continuat sense fer-li cas. No hauria sortit del nucli dels autors literaris només reconeguts pels lletraferits i només hauria sortit gran al nostre diari, com sempre. A TV3 encara no haurien sabut que existeix i sobreviuria en el submón dels clubs de lectura tenaços i voluntariosos, morint-se de gana. És així com en aquestes latituds tractem les nostres lletres o, potser ja no, i ja estem a les envistes d'una terra neta, noble, culta...