Quan la pedagogia era ramaderia

A Tots els camins duen a Roma (1958), que Proa acaba de recuperar, Gaziel fa memòria dels anys que van d'ençà que se li desvetlla la consciència fins que entra en el món del periodisme, que és el període històric de la bomba del Liceu a la Gran Guerra. El llibre permet fer aproximacions biogràfiques, històriques, literàries. Avui ens centrarem en la pedagogia de l'època.

Parlem d'uns anys en què el personal docent passava literalment gana: “Hauríeu vist quina col·lecció de mestres amb cara de trumfes, cigrons i mongetes eterns, de casa sense foc, de llit amb màrfega de panotxes, de muller desolada, de fills desnerits; mestres de calces llustroses, gecs que es descosien quan calia escriure massa alt a la pissarra, i sabates amb taló esmolat, que per davant s'alçaven enlaire, com si fossin, però no ho eren, a la moda Lluís XI de França.”

En aquells temps hi havia un sol institut públic a tot Barcelona. Si tenies la mala fortuna de ser intern als jesuïtes de Sarrià no en sorties ni un sol dia de setembre a juny: ni per la Mercè ni per Nadal anaves a casa, que potser estava a una hora de camí. I quan, finalment, arribaves a la Universitat et trobaves que el professor de Lògica Fonamental era importador de bacallà a l'engròs (sic), que a Història Universal t'explicaven que la causa de tots els mals eren els enemics de l'Església, que Shakespeare era “un genio inmoral, de costumbres abyectas”. Pel que fa a la literatura catalana, senzillament no existia.

La generació de Gaziel es va formar malgrat l'escola, sovint en contra dels ensenyaments dels professors. Per oposar-s'hi, disposaven de temps, de curiositat, de tertúlies solvents, de passió lectora i de llibres a casa. “La Pedagogia, en gran escala, ni que fos la millor, sempre l'he tinguda com una branca, la més alta, de la Ramaderia.”

Si Gaziel i tants d'altres van fer el que van fer, van escriure com van escriure, és sobretot per tot el que van aprendre fora de les aules.

Avui dia la pedagogia ja no és ramaderia, certament. Mestres i professors filtren, ajuden i encarrilen, però el que distingeix un ciutadà amb educació no és el que ha compartit amb altres estudiants, sinó el temps que ha invertit a formar-se a si mateix. És cert que el jovent d'ara és la generació més preparada a les aules, però la qualitat de la formació diguem-ne extraescolar tendeix a disminuir. Continua sent ingenu creure que n'hi ha prou de fer els deures i d'aprovar els exàmens –o tenir dues carreres i un màster– per ser cultes i desvetllats.