Llegint la vida

Ponç Pons ens acaba d'oferir la seva darrera creació, El rastre blau de les formigues, en una bella i acurada edició de Quaderns Crema. Els resums i eslògans de promoció ens informen que es tracta d'un recull d'aforismes, però aquesta afirmació és d'una simplificació més aviat matussera. És cert que el llibre conté un extens aplec de pensaments, però és molt més que això. El rastre blau de les formigues és un llibre d'una gran originalitat que, bo i nodrint-se d'aforismes, al mateix temps participa de tres subgèneres memorialístics diferents: el dietari, el quadern o cahier d'autor i el “commonplace book”, a la manera de W. H. Auden (A Certain World, 1970) i Wallace Stevens (Sur Plusieurs Beaux Sujects, 1989). A més, Pons utilitza aquesta barreja com a suport per, després, reconduir-hi cap elements inequívocs de la seva obra poètica, narrativa i dramàtica.

L'amplíssim ventall temàtic deixarà els lectors absolutament enlluernats. La vida, la mort, la realitat, la natura, la llengua, la transcendència, la consciència moral, la identitat, l'alteritat, la solitud, la llibertat, el temps, la societat, la política, el sentit del lloc, l'art (en gairebé totes les seves manifestacions), la cultura, l'escriptura, la lectura... Ara bé, tot el llibre, de cap a cap, arrenca d'un tema únic que opera constantment en profunditat: l'autoreferencialitat, és a dir, l'autor que es pregunta sobre el sentit, la funció i l'abast del fenomen de la creativitat humana.

En una entrevista amb un periodista més aviat murri, la gran poeta, crítica i traductora Marianne Moore va haver de contestar la pregunta: “Cal ser bona persona per escriure una gran obra?” Moore va respondre sense dubtar: “No necessàriament, però sempre resulta que els llibres que més m'agraden els han escrit bones persones.” Tot al llarg d'El rastre blau de les formigues, Pons va dibuixant un matisadíssim retrat de l'artista actual que encarna valors com ara el respecte, la bondat, la sinceritat, la humilitat, la dignitat, la passió, la dedicació, la noblesa, la solidaritat, la generositat, la lleialtat, el compromís, la màxima exigència moral, intel·lectual i artística, la resistència, la independència, la intel·ligència, la saviesa, etcètera.

Per Yeats, l'artista sempre es trobava davant de la disjuntiva de triar entre la perfecció de la vida o l'obra. Pons, al seu nou llibre, demostra la tria yeatsiana és una bona fal·làcia perquè, amb esforç, es poden aconseguir les dues coses. El rastre blau de les formigues és el testimoni ardent i ardu de la convicció de Pons que vida i obra formen una unitat inextricable. “Escriviure”, n'ha dit.  

El rastre blau de les formigues és un llibre carregat de substància sense gens de pesantor. A un del aforismes ens dóna la fórmula secreta: “Reescriure i corregir per fer que sembli espontani.” I Pons ha assolit plenament la seva fita, perquè el llibre fa de molt bon llegir i, alhora, és un llibre subtil, ric, variat i rigorós, amb tocs d'humor, ironia i autocrítica per evitar els paranys de l'egolatria o la fatuïtat. L'humor també serveix per rebaixar el perill de la grandiositat, sobretot quan Pons hàbilment replica els mestres. Davant de la sentenciositat de Sartre, per exemple, l'autor respon: “Els altres també són el cel, Jean Paul.”

A través d'uns pensaments afinats i afilats, particulars i universals, Pons, amorosament, ens convida a compartir el rerefons de la seva vida i obra per, després, poder comparar, interactuar i prendre partit.