Cultura de què

A partir del moment en què, seguint l'exigència històrica de Herder es va establir que cultura no és un predicat –o sigui culte– sinó un subjecte, i que no és un ens abstracte sinó una pluralitat de particulars, el mot ha designat diversos conjunts d'elements i activitats amb dues tendències extremes. Entre aquestes, en proporcions diverses, s'hi han mogut totes les cultures: la que propugna que cultura és tot allò que, sense ser esport, ciència ni tècnica derivada d'una ciència, diferencia un poble del del costat –folklore, cuina, vestimenta, costums populars de tota mena–; i la que propugna que és només el conjunt de disciplines que són en si guia i essència del progrés de l'esperit: filosofia, art, història i –aquí sí– algunes branques i aspectes de la ciència, una idea arrelada en els antics i efectius ideals de l'humanisme i la il·lustració.

Més enllà de tal distinció, quasi totes les civilitzacions, fins i tot moltes de les que, seguint tòpics, es consideren més rudes i salvatges, tracten la cultura com un element que, en la mesura en què els diferencia d'altres, determina la seva identitat cohesionadora i és, per tant, irrenunciable i digne del més aferrissat cultiu i protecció.

Sembla, per tant, que una societat que vol ser l'eix d'una nova entitat col·lectiva –nova com a ens jurídic i polític, no com a entitat en si–, ha de sentir la necessitat de donar a la pròpia cultura el paper i la distinció d'acord amb les aspiracions. Ve el moment de baixar de l'abstracció conceptual i preguntar-se si tal cosa s'està produint a la Catalunya aspirant a nació independent (m'abstinc ara d'especular sobre declarar-se independent en un món on cada cop n'és menys ningú, ni cap grup o estament social).

Deixo al pacient lector la resposta en termes de sí o no, després d'apuntar alguns fets. Certament, es considera la cultura l'element destinat per principi a diferenciar els humans del ratolí, la jonquera i el totxo, però no del bon salvatge. Ho he dit molts cops: la gestió cultural pateix a Catalunya, més que en cap altre lloc, allò de què menys hauria de patir, d'un autisme impertèrrit i petulant. Els mitjans de comunicació més poderosos, alguns dels quals dependents de l'administració autonòmica i, per tant, referents directes de la política cultural catalana, estan instal·lats en el primer extrem de les idees de cultura expressades més amunt, en el que considera cultura el ganxet de l'àvia i la guitarra del nen, amb un greuge afegit: que li sembla que cultura és només això, i pràcticament n'ha liquidat el que aquest cronista, permetin-me que em mulli, considera l'autèntica cultura, i l'única: el pensament, l'art que busca, i no l'artesania que produeix en sèrie.

Però els pròcers locals insisteixen a silenciar-ho amb la miserable excusa que tot això “la gent no ho entén”, que “no interessa a ningú” i, tossudament, promocionen com a única cultura l'oci encarnat en l'esgarip de les masses. Aquest cronista no s'apunta a la societat que n'és resultat, ni al país que s'hi forja com a conseqüència.