Fronteres humanes

Ni crisi ni revolució, simplement evocar un líquid que visualitza les fronteres. Les geopolítiques, en part, i sobretot les humanes, les que fan que un sigui benvingut i un altre, vist amb recel. Fira Tàrrega és un mirall del que passa al carrer. I avui, més enllà del passaport que du cadascú a la cartera, el que compta és amb qui s'és còmplice, amb qui no i per quins motius.

La Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega es va engegar mandrosa, dijous al vespre. La coincidència amb la moguda civil de la V no aconsellava voler-hi competir (una quinzena de busos, segons fonts municipals, havien marxat cap a Barcelona ben guarnits amb les samarretes grogues i vermelles per construir una senyera humana). No va ser fins a quarts d'onze de la nit que les samarretes grogues i vermelles van anar dominant uns carrers que gairebé es rendien als espontanis. Per a aquests, era un final de festa d'un altre 11-S històric. Per la tarda, a la Llotja, no hi havia les clàssiques corredisses. Es podia muntar l'estand i anar atenent els primers programadors sense presses. La conversa no era de telegrama, sinó de carta de benvinguda. De fet, hi eren només els estatals i els internacionals. Els programadors catalans, majoritàriament, tenien una altra plaça per vestir, dijous a les 17.14. La feina a Tàrrega d'aquesta imprescindible massa de professionals va començar, doncs, ahir.

L'espectacle que va obrir la fira dijous (no va ser l'inaugural, ja que aquest es reservava per ahir a la nit, després d'una preestrena al parc de la Ciutadella de Barcelona) va demostrar la potència del teatre dels països de l'est. The blind serveix per constatar l'energia i la plasticitat centreeuropea, amb una interpretació generosa i sense concessions per desgranar les emocions i l'univers abstracte que els va evocar Assaig de la ceguesa, de José Saramago. La coreografia polonesa és insaciable, és capaç de molestar l'espectador al qual desagrada com l'home abusa de la dona. Per això, quan les dones executin parcialment la seva venjança, s'enduen uns aplaudiments que redimeixen. Encara que la venjança sigui un altre mòbil més de la ceguesa. Santa Llúcia, patrona dels cecs, és una de les persones adorades, una clau més perquè la bogeria esdevingui agressiva, violenta. Una peça de complexitat tècnica, bellesa estètica i una certa profunditat dramàtica. La narrativitat queda només esbossada, perquè el que domina són les emocions, l'univers contradictori d'una societat sòrdida, depravada, venjativa, grupal. Un espectacle que, comparat amb La ira dels peixos, arriba molt més arrodonit i efectiu, distanciant-se d'una narrativitat que, sovint, encadena la imaginació. La ira dels peixos (pel que es va poder veure al parc de la Ciutadella dimecres, dins dels actes del Tricentenari) parteix de la voluntat d'explicar un conte fosc, que té molt de conflictes de comunitats. El que en un principi és una festa acaba sent una lluita per fer prevaldre les maneres de fer, de vestir, de creure en un més enllà. Dirigit pel xilè Ignacio Achurra, es destil·la una certa mirada amarga a la conquesta d'Amèrica, per bé que el resultat és més apocalíptic encara. L'odi de les persones desperta l'enrabiada dels peixos.

País d'acollida?

Catalunya és històricament terra d'acollida, però els nouvinguts, sovint (i més ara, a conseqüència de la fragilitat econòmica) se senten sols i amb ganes de marxar de nou cap a casa seva o cap a un territori més hospitalari.

Exemples: la companyia Kamchatka tanca la trilogia amb Fugit, el que hauria de ser el primer capítol, el de la marxa del seu país, d'amagat, il·legalment fins a arribar a port. Aquests personatges tendres, que volen passar desapercebuts tot i que les patilles i aquells abrics tan llargs els delaten. Ara l'espectador no és aquell que mira l'arribada d'aquella corrua d'immigrants que volien rebre l'hospitalitat, que confiaven que la població d'acollida els rebria amb els braços oberts (Kamchatka). L'espectador tampoc és l'autòcton que aquest immigrant que ja s'ha estabilitzat mínimament vol convidar a la seva humil llar (Habitáculum). Ara l'espectador, directament, s'ha de vestir com un d'ells, s'ha de despendre de la seva identitat i, sobretot, del seu telèfon mòbil i emprendre una fugida al que se suposa que ha de ser el paradís. El camí té dos finals antagònics: la festa per haver superat el tràngol i la incertesa constant, amb els ulls embenats, cec per saber quina és la conducta més apropiada per passar desapercebut.

La resposta a aquesta marxa utòpica és una altra producció que estrenava oficialment ahir al migdia: El rei Gaspar o la presentació de La nit just abans dels boscos (TNT, 2013). La companyia Foradelugar, també amb la implicació de veïns targarins, convidaven grups reduïts d'espectadors a veure pel forat d'un pany el pis on dorm el seu rei Gaspar. En realitat, un immigrant amb perruca i corona. També té una mirada amarga Close encounters of the different kind, impulsat per Stereo Akt i amb la participació d'usuaris de l'Oficina d'Acció Social i Ciutadania de l'Ajuntament targarí. Un treball que, més enllà del resultat artístic (amb una espectacular imatge de personatges caminant des d'horitzó enllà, mentre el sol es pon), que aclareix la veu dels que discrepen que Catalunya sigui tan acollidora. En realitat, en cinc anys, la majoria desitjarien ser en un altre lloc, no necessàriament a la casa familiar. També de viatges sense retorn és l'experiència (en format de rifa a un viatge catàrtic i real per Mèxic!) d'Obskené.

Pel que fa a mirades socials, Ada Vilaró convida a un passeig per l'associació Alba, amb usuaris amb dificultat psíquica, física i mental. Aquesta és també una frontera que es trenca des de la confiança, la carícia, el somriure: el millor passaport per accedir a l'ànim de l'altre. I quan s'arriba a la blancor de l'ànima, es descobreix el clown més ingenu i tendre: Pepa Plana i Toti Toronell presenten un efectiu Despistats, una peça per riure i per eixamplar el cor.