cultura

La Tàrrega poliglota

Bona part dels espectacles d'aquest any miren d'evitar el text per fer-los més exportables i, si hi ha text, es completa amb esquitxos d'anglès, italià o francès

‘Chicken legz', ‘Fugit' i ‘Constructivo' consten com les estrenes més valorades d'enguany
Puja fins al
80% l'ocupació de la programació oficial. De les 12.500 entrades, 5.000 per a professionals

Els espectadors i programadors de Fira Tàrrega han fet veritables exercicis d'idiomes aquest any. Si en edicions anteriors de crisi s'oferien atractius muntatges modulables (se'n podia adaptar la mida a la capacitat dels ajuntaments i programadors internacionals de torn), aquest cop el gir ha estat descarat cap a la recerca de feina fora de les fronteres catalanes. Un cop de timó que fa imprescindible la traducció de l'idioma, si és que la llengua té un valor específic en el muntatge. El director artístic de la fira, Jordi Duran, insistia ahir: “Som més ambiciosos i tenim vocació de connexió a Catalunya, a l'Estat espanyol i a tot el món.” Els creadors escènics s'han desacomplexat i no renuncien a res.

Tàrrega exporta talent. El públic assimila prou bé les llengües (no se'n queixa, sinó que ho entén com un valor més), fet que marca una certa línia generacional del tipus de públic targarí: modern i despert. Dissabte el carrer del Carme disposava d'un ple d'espectadors en trànsit, de feia anys, tot i que no s'hagi percebut potser en les consumicions als restaurants. El camí de les companyies de teatre és aconseguir treballar. On sigui. L'avantatge de la cultura és que quan un artista trasllada un espectacle fora del seu àmbit dóna a conèixer el seu hàbitat i continua arrelat a casa, a diferència del científic, que passa a començar de nou el seu projecte, agafant-se només a la seva especialitat d'investigació.

Titzina Teatro, amb una dotzena d'anys de trajectòries i títols que els avalen com ara Folie à deux i el darrer Exitus, s'han atrevit a sobretitular, paraula per paraula, totes les disquisicions dels seus personatges, que miren de relacionar la nau per habitar Mart amb l'aprovat de les oposicions a jutge i el drama personal (uns tèrmits són la metàfora de la fragilitat familiar). És només un exemple extrem. També Guillem Albà canta a la torre de Babel (còmic, amb un anglès que s'entén més pel to que per la construcció gramatical) a Marabunta. O les tres ballarines performers de The big bounce van desenvolupant el seu enginyós joc d'imatges, ja sigui mostrant una acció, fotograma a fotograma, o bé deixant que la imaginació voli pel temps i l'espai amb unes rèpliques surrealistes en què combinen l'anglès, el català i el castellà (per decisió de màrqueting, aclareixen a escena). O les quatre ballarines de Les Filles Föllen, que, vingudes d'arreu d'Europa i assentades a Barcelona, fan servir l'anglès com a llengua vehicular en els seus espectacles. Sense doblatges. Chicken legz, d'Animal Religion, barreja idiomes de manera natural, ja que té un repartiment plurinacional. La dansa de Maria Antònia Oliver també és internacional, perquè només es mou a partir de la música i l'energia positiva. Tant, que conviden a ballar i a treure's qualsevol prejudici de sobre. Es busca la llibertat com l'aparell de Iago Pericot (estrenat al Grec). Per cert, a La guillotina, lloc on es fa catarsi col·lectiva escopint allò que emmanilla la llibertat personal per treure-ho del cos i l'ànima, s'enumeraven problemes com ara la falta de diners, els polítics i Espanya. Un artefacte, doncs, que és prou clarament un termòmetre del pensament social. Tot amb comicitat, però una gota de fel en cada caiguda de fulla.

Ernesto Collado, ja molt avesat a viatjar per Europa, anava traduint el text, a partir del joc del seu personatge: un paleta filòsof amb el pla de destruir tot allò que no fos habitable i reivindicant una arquitectura menys pretensiosa i amb sensibilitat. Els dos companys d'enderroc combreguen amb instants de misticisme entre cop de maça i esmicolament de maons i fent-se l'espai acollidor ideal.

Molts treballs parteixen de la mímica. Com un dels èxits, Fugit, de la companyia Kamchatka i Mesa para 2, de coLABse. En aquest últim, es mesuraven les paraules i, si donava joc, les servien amb diccionari còmic: francès exquisit, un italià ampul·lós o un anglès efectiu i sempre servicial.

Balanç final

Jordi Duran pronosticava llarga vida a les noves especificitats del festival amb el parc Ondara (on es concentraven les obres d'animació) i l'Urban Nation (dues nits de cultura urbana). També celebra que sigui mercat de mercats i que els programadors (789!) ho avalin: “Vénen els importants i es repeteix en un 70%.” Aquest any, a més de la compra d'espectacles, també s'ha reforçat amb xarxes com Red a Red, propiciada per ACE (Acción Cultural Española), que posa en comú mercats, xarxes i associacions referents de tot el món. Pel que fa a públic, es va arribar al 80% d'ocupació (un 8% més que l'edició passada). De les 12.500 entrades, 5.000 les van fer servir els professionals.

Ahir a la tarda, va caure un xàfec que va obligar a anul·lar dues funcions al carrer. Però, passada la tamborinada, s'esperava que la programació continués. A la nit, es va celebrar la gran rifa per anar a un viatge iniciàtic de deu dies de Veracruz a Mèxic. La guanyadora va ser Ivette (el número 47), una dona uruguaiana molt implicada amb el drama dels exilis que va portar de record una caixa amb la bandera del seu país i mate, i va explicar per què la van motivar aquests elements. Per participar-hi, calia haver entregat (en el termini d'una setmana) un objecte per sentir la llar lluny de Catalunya. S'hi van presentar fins a 68 persones. Entre els objectes totèmics, hi havia des del barret d'un familiar que va viatjar a Rússia per formar-se com a aviador per a la República fins a unes espardenyes d'un fill d'exiliat català a l'Amèrica Llatina a una casset de cobla o un DVD d'Els Pets. Tàrrega és poliglota. Catalunya és viatgera.

Donar veu als silenciats, també a través de l'escena

Hi ha racons en què sembla que no entri mai la llum. Racons que sembla que estan condemnats a viure darrere d'una reixa, mig tapats per la vergonya de la diferència. A Berlín, Rimini Protokoll i, a Barcelona, Roger Bernat, han volgut donar veu als que no en tenen. Siguin conductors de l'antiga Europa de l'Est transportant càrrega per tot Europa, siguin taxistes de Barcelona o usuaris dels primers locutoris del Raval... El món de cantonades fosques és inabastable, s'estén pertot i reclama una atenció que aquest teatre de tacte permet. Aquests dies, gràcies a dos projectes de creació de Fira Tàrrega, s'ha posat llum a l'entorn de l'associació Alba i també dels usuaris de l'Oficina d'Acció Social i Ciutadania de Tàrrega. És quan la cultura accedeix a aquests racons amb la disposició de fer-se comunicativa que s'obre una finestra nova que ja mai més no s'hauria de tancar.

Ada Vilaró (a la foto, durant l'espectacle), una artista inquieta i sensible que ja apareixia en el primer Kamchatka (tot i que tingués una llarga i coherent vida artística anterior), lidera el treball de Som, una peça de reafirmació, des de la diferència, amb els discapacitats d'Alba. Es pot ballar amb una dona amb cadira de rodes, es poden transmetre sensacions amb una abraçada suau, de fons d'escena. Es pot jugar tant amb la caiguda com amb l'exquisit error. Tot és susceptible de ser escenificat, revisitat davant d'un públic, si s'ha fet una recerca a l'interior, de purga de prejudicis. El resultat és aquesta visita gairebé sense paraules per la bugaderia, pel magatzem i per la vida silenciosa, però amb més necessitats de viure-la per part dels seus silents treballadors que de ningú. Ells s'estan en una nau, que toca de peus a terra, però són capaços d'imaginar el més enllà, sense cap frontera que els estigmatitzi, alliberats. La nau industrial d'Alba esdevé especial.

Fer un treball amb immigrats porta implícit una mena de teatre document. Si s'és conseqüent a l'hora de retratar el seu món, sovint d'estretors socials, cal preguntar i estar preparats per a totes les respostes. Martin Boross ha decidit construir una altra dramatúrgia, un punt extraterrestre per superar el discurs previsible. Per això, tot i que en tot moment cada participant del projecte (que ha estat canviant com ho és el dia a dia d'aquest col·lectiu) hi diu la seva, planteja els nouvinguts com cèl·lules generadores de vida en una terra erma. Tot i el joc, ells no obliden les seves ganes de marxar, perquè no troben l'escalf i el progrés que esperaven. Avui, però, sí que se sentiran escoltats, tinguts com a membres d'un col·lectiu que respira alhora. Pel que fa al costat artístic, captiva veure les ombres que apareixien al capvespre de Tàrrega apropant-se a Cal Trepat. Recorden aquell teatre panoràmic dels de Dakar (Braackland, 2007). Sense atrapar dramatúrgicament com el Migrandland d'Àlex Rigola del 2013 a Temporada Alta, sempre és necessari fer una revisió de consciència social per aixecar sa un col·lectiu que vol il·lusionar-se.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia