Renoir

Fins fa poc pensava que Renoir era el pintor que menys m'interessava dels impressionistes. La meva opinió venia donada per tants Renoir dolents vistos a les darreres sales dels museus, retrats de dones americanes riques i nus i bodegons fets mecànicament, repeticions de fórmules establertes. Una exposició retrospectiva que vaig veure fa dos anys al museu de Cleveland em va reconciliar amb el mestre francès. Allí s'hi exposaven els seus millors quadres i vaig poder admirar la seva pintura deliqüescent i vaporosa, l'arquitectura de les obres basada en el color que brolla en plein air i no en el dibuix, el seu art com una celebració sempre de la vida. Pinta les pells de les dones i de les pomes amb la mateixa sensualitat. En Renoir hi ha la tradició vista als quadres dels grans mestres al Louvre –Tizià– i la naturalesa copsada directament.

Després vaig llegir el llibre Renoir, mi padre, del seu fill Jean, el gran cineasta, i vaig entrar encara més en el seu món. Unes memòries que narren els quatre darrers anys de la vida de l'artista i les seves confessions més íntimes sobre la vida i la pintura. Un llibre del qual es va rodar recentment una pel·lícula més interessant que bona –per què és tan difícil traslladar la pintura a la gran pantalla?–, un pèl lenta com acostuma a passar en el cine francès, però que retrata bé l'ambient en què es va moure l'artista. Renoir, un clàssic modern, sense ja més dubtes.