Consolador d'ànimes

Amb el pas dels anys, i a força de llegir una mica de tot, entens una mica què és i com funciona un best-seller. Tan aviat com en tens un entre les mans, reconeixes alguns trets en comú (ritme ràpid, nivell d'exigència discret, mescla sàviament dosificada entre acció, amor, sexe i humor, i, d'un temps ençà, alguna referència històrica que li atorga un toc cultural) i pronostiques que ben aviat encapçalarà les (contraproduents) llistes de més venuts. Aquelles llistes que converteixen els llibres en allò que mai no haurien d'ésser: meres mercaderies.

En iniciar Els escarxofats i llegir les dues primeres frases –“On coi ets? T'he telefonat almenys quatre cops, no contestes mai”–, et fa la sensació que ja has clissat l'autor i que tot el que t'espera a continuació no podria ser més previsible: una acumulació de greuges que un pare d'avui en dia retreu al seu fill adolescent, despreocupat i desconsiderat, que converteix l'existència del seu progenitor en un suplici. O sigui, l'enèsim exemple de xoc intergeneracional, que posa de manifest que si els homes són de Mart i les dones de Venus, els pares som d'aquesta galàxia i els fills d'una de ben llunyana i incomprensible, encara per descobrir.

Vas avançant i t'adones que Michele Serra té molt clara aquesta idea, atès que la imatge que ens ofereix del seu fill és tan prototípica, tan tòpica –“L'única certesa és que has passat per casa. Els rastres de la teva presència són inequívocs”; “el sofà [és] el teu hàbitat predilecte. Vius escarxofat”; “Dorms. Com sempre: al sofà, en calçotets, davant de la tele encesa”–, i, per tant, tan acrítica, tan maniquea, que ben segur que assoleix el seu objectiu primordial: obtenir la solidària conformitat de tots aquells pares que, com ell, s'han vist superats pels seus fills adolescents.

De tots aquells que se senten representats per la seva “definició mitjana dels pares”: “Algú que entretant intenta continuar vivint.” I no tan sols representats, o profundament identificats, sinó, sobretot, alliberats de culpa o responsabilitat: no és que els pares i mares actuals, producte del baby-boom, no tinguin prou capacitat o encert per criar els seus fills, i encara menys que aquesta incapacitat tingui res a veure amb la lassitud amb què foren (mal)educats ells, ni amb la seva (conseqüent) tendència a basar-se sempre en la teoria (i en la pràctica) del mínim esforç possible, sinó que la culpa és, exclusivament, dels adolescents, que són intractables o ingovernables. Més que un llibre, doncs, la panacea universal, una dosi de Prozac de butxaca.

Que, per una altra banda, el relat a partir de les primeres trenta pàgines no hi hagi per on agafar-lo, que perdi del tot el nord, que l'autor hi inclogui, amb calçador, el text d'una tan inversemblant com innecessària novel·la futurista on els ancians i els joves combaten a mort per la supervivència, que un motorista tatuat es converteix en un deus ex machina que permet un (absolutament increïble i del tot incongruent) happy end encara més consolador, que faci la impressió que la seva idea inicial no donava més que per a una narració curta, allargassada per evidents exigències editorials, ben poc importa.

El que és rellevant és que, una vegada l'hem llegit –o, potser, tot just comprat: per què hauríem de llegir-lo, si el que ens interessa és la seva capacitat curativa i desresponsabilitzadora?–, els pares i mares esforçats del primer quart del segle XXI ja podem dormir tranquils: si no ens en sortim amb els nostres fills adolescents no és, en cap cas, culpa nostra, sinó d'ells, del “seu aire arrogant de qui deixa que tot li rellisqui”.