Zombis?

Des de bon començament, la nova novel·la de Llort, Herències col·laterals, es podria posar com a exemple del seu estil i de les trames un punt surrealistes i esperpèntiques, on ha situat la majoria de les seves històries. Un fals revisor del gas intenta robar una anciana en cadira de rodes, que viu en un fantasmagòric pis de l'Eixample. La situació es resoldrà amb unes aparicions inesperades, un gir que sorprendrà també el lector. Zombis a l'Eixample? Qui ha salvat la iaia? A partir d'aquí, la trama es desdoblarà en dos plans paral·lels, un a finals dels vuitanta i un altre en una actualitat situada durant els pròxims anys, però sense oblidar el segle XX a partir de la biografia complicada de la senyora gran, les seves vicissituds i la mateixa història del pis esmentat.

Herències col·laterals és germana de les altres novel·les de Llort, però la netedat discursiva i la necessitat d'anar al gra han depurat encara més un estil que contrasta amb l'estirabot, la violència arrauxada i el sentit de l'humor negre i corrosiu. Per coherència interna i per arrodonir-ho tot plegat, la podríem associar als grans moments de la seva obra, com ara Camaleó, Trenta-dos morts i un home cansat, La imperfecció de les bombolles i Si quan et donen per mort un dia tornes, però ara d'una manera més dúctil encara. Després d'un començament tan al·lucinant, un es pregunta sobre qui anirà aquesta novel·la, però el narrador anirà revelant tota una estructura en forma de flash-back, on hi ha una crítica evident a la cobdícia immobiliària i a l'aspecte decadent de determinades classes socials benestants de Barcelona.

En la ciutat preolímpica, un advocat creu que ha fet el gran negoci adquirint una sèrie de compromisos amb una dona gran i solitària, a canvi de l'herència del seu pis. El problema apareixerà quan l'ambiciós lletrat es mori abans. La família de l'advocat, especialment el seu fill inútil, i totes les dissorts de la senyora gran prendran el protagonisme de la història, realista i dolorosa com només ho és la vida i, alhora, inversemblant i amb personalitats canviants, com ho som la majoria dels humans. Diríem que sense arribar a la misantropia, Llort ens explica un serial, on no dissimula la seva vessant histriònica de guionista, dins una trama àgil i moderna, amb personatges fascinants i creïbles, fins i tot quan apareixen transmutats o en situacions extremes.

Llort ha disminuït el to punk de novel·les anteriors, però ha mantingut el compromís amb l'acció. S'ha obert a altres públics sense abandonar l'excés. No sé si és la seva millor novel·la, però sí la més divertida.