Llibres

novel·la

Xavier Cortadellas

Les vides dels altres

Heus aquí la història d'una dona que aconsegueix enganyar tothom. O quasi tothom. Es diu Ramona Marquès, a partir dels nou anys viu al Poblenou, però té les arrels familiars a Reus. De petita, va ser com si no tingués mare. Això és clau: pateix un desarrelament, sent que està o que ha estat massa desvalguda... A Ramona va afillar-la una tieta. “Soltera i amb una criatura que ni tan sols és meva”, deia rondinant. De jove, Ramona va entrar a treballar en una fàbrica a Barcelona. Es va enamorar d'un noi que es deia Rossend. Ja llavors, aquesta dona que té el mateix nom que la protagonista de pits grossos d'una cançó de patxanga dels anys setanta va començar a inventar-se un passat.

Si no pensem en l'amo de la fàbrica on va treballar, potser una de les primeres persones que va confiar en ella va ser Anna Llopis, la dona de Tomàs Ferrer i mare de Mireia Ferrer, l'altre gran personatge femení d'En la pell de l'altre. Tant Llopis com Ferrer han viscut l'exili, es van conèixer en un camp de concentració a Argelers, lluiten a favor dels exiliats i són de l'associació Memòria i llibertat.

És evident que Maria Barbal ha partit d'Enric Marco, aquell republicà català que va fer creure durant anys a tothom que havia estat presoner a Mauthausen, per escriure En la pell de l'altre. Però ha anat molt més enllà perquè no li interessa tant la mentida com la construcció d'una identitat. Ramona no és el primer cas de personatge que no s'agrada. A Bella edat, Patrícia tenia dismorfòbia, una aversió profunda pel propi aspecte. I Ramona tampoc no és el primer cas en l'obra de Barbal d'algú que voldria construir-se un passat. A M&M, per exemple, l'últim relat de La pressa dels temps, Manel, un home solter d'un poble petit, no en fa prou d'anar amb Munda, la dona de Mario, sinó que voldria estar al lloc d'ell. És la seva vida el que no li agrada.

Jo diria que els personatges de Pedra de tartera, de Mel i metzines i dels altres primers llibres de Maria Barbal eren prou forts per no deixar de ser el que eren, malgrat que el lloc on vivien no fos el lloc on s'havien fet. Segurament, a l'obra més barcelonina de Maria Barbal això ja no passa. Potser és per aquest motiu també que, com que adopta el punt de vista d'aquests personatges, en alguns moments les frases del narrador són massa llargues, un xic complicades. Sovint, més que ser uns actants, sembla que els personatges estiguin dominats per les situacions o les coses. Llegeixo a En la pell de l'altre: “L'obrer que havia de sofrir una detenció immediata per part de la policia xerrava com una cotorra…”, “Mentre es preparava per anar-se'n a dormir, la ment de la Ramona Marquès no parava de treballar.” I en el cas d'Isolda: “L'autoritat de la Ramona havia estat acatada per la filla.” Potser la gran novetat d'aquesta última novel·la de Barbal sigui que això que passa a Ramona passa també a molts altres personatges. Crisis d'identitats. La té Isolda, la seva filla. La té Beneta, la tia soltera, obligada a contracor a fer de mare de Ramona. I la té sobretot Mireia Ferrer, que era universitària durant els setanta, que va conèixer Ramona en una escola del Poblenou uns anys abans i que no vol tenir la vida normal dels altres estudiants antifranquistes a causa justament del passat de derrota i d'exili i lluita clandestina dels seus pares a l'associació Memòria i Llibertat. Ha sentit que tot aquest passat l'anul·lava com una llosa. Tot i que siguin molt més simples, els nois de qui s'enamoren Ramona i Mireia no són tampoc el que semblen. Manuel, l'amor de Mireia, no és un estudiant antifranquista. I els lectors no sabem del cert quasi fins al final si Rossend Garcia, l'obrer de qui s'enamora Ramona, mor assassinat per la Guàrdia Civil.

Però jo diria també que els personatges masculins de Barbal són massa de fulletó, no tenen la profunditat dels personatges femenins. I diria encara que això va passar també a Mercè Rodoreda. I que és obvi que Rodoreda és una de les grans influències de Barbal. Llegeixin, per exemple, les planes del capítol on Ramona va a la platja amb Rossend. És la nit de Sant Joan. La mateixa nit del dia aquell que la Colometa de La Plaça del Diamant coneix Quimet. Encara es diu Natàlia. És en Quimet qui li dirà que es diu Colometa. Rossend, en canvi, només roba a Ramona el seu carnet d'identitat. Després desapareix. Des d'aquesta perspectiva, doncs, Ramona és també el personatge femení més fort d'En la pell de l'altre, és el més capaç de tots de construir-se una identitat. Falsa, és clar, com tantes altres coses que creiem. Siguin idees o sigui en gent com l'Enric Marco. I potser encara també en molt del que llegim a moltes novel·les.

L'apunt
Maria Barbal, que abans d'ahir va fer els 65 anys, ha publicat deu novel·les, una obra de teatre i un llibre de prosa, cinc reculls de relats i tres títols de narrativa infantil. Ha guanyat una desena de premis, entre els quals, el Crexells, el Bertrana, el Ruyra, el Serra d'Or i el Nacional de Literatura.
En la pell de l'altre
Maria Barbal.
Editorial: Columna Barcelona, 2014 Pàgines: 331 Preu:20 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.