Júlia i el tramvia groc

Mireu les faixes de molts dels llibres que se us ofereixen a les llibreries. “Un autor fonamental fins ara desconegut.” “El descobriment d'una obra mestra del segle XX.” “La lectura obligada d'un nou clàssic.” El reguitzell d'adjectius superlatius s'allarga al costat dels signes d'admiració. Després de llegir aquestes proclames no puc més que pensar alarmat què he estat fent fins ara –i no només jo–, com és possible que tots plegats hàgim estat badant d'una manera tan flagrant.

De cop i volta resulta que no es pot entendre la novel·la russa del segle XIX –que ja la tenia coll avall– sense no sé quin autor que ha restat abandonat al gulag d'unes golfes de Sant Petersburg i que ara reclama amb urgència la nostra atenció a les llibreries i els suplements literaris. Què hem de fer doncs? Hem perdut el temps fins ara? “Imprescindible!!!” –s'esvera la meva pupil·la davant la taula de novetats–. I fins al dia d'avui n'hem prescindit tan alegrement i s'han editat i reeditat gruixuts volums d'història de la literatura sense incloure aquest “imprescindible”. Entenc l'optimisme editorial, tolero el màrqueting, aquest sí imprescindible, però potser s'hauria d'arribar a un gran pacte entre els editors i afluixar en aquesta cursa cap a l'escalfament global amb tantes eufòries pirotècniques.

Faig aquest avís al lector per recordar que sóc el primer a queixar-se d'aquestes alegries propagandístiques que al final tenen el mateix efecte que l'alarma del llop amb les ovelles. Qualsevol que m'hagi llegit un pròleg abans sabrà que no sóc amant dels elogis encesos, encara que la meva feina divulgativa sempre es produeix de manera favorable i positiva, no oblidem que a mi també em paga l'editor i que sóc convidat en casa aliena, però la meva independència i prestigi no em permeten elogis de venedor a comissió, ni ensabonades a preu fet. El cas, però, és que voldria que la sorpresa que aquest autor provocarà sigui atesa com es mereix, i que els meus elogis no s'entenguin com una hipòcrita debilitat comercial o de qualsevol altre tipus –que també n'hi ha.

Max Katzurin, l'autor de Júlia i el tramvia groc, ha restat tancat entre les muralles de l'autarquia i de la indiferència, dues fronteres massa dures per a l'ànima humana. Ara, gràcies als déus de l'atzar es desvetlla amb la seva total i sorprenent magnitud aquesta obra incommensurable i que arribarà a esgotar tots els adjectius provocats per la seva espaterrant lectura. La prosa de Katzurin ha passat per un purgatori massa llarg i injust. Cent anys després d'haver-se publicat en una petita impremta de Tirana ens arriba la traducció d'aquest llibre trasbalsador i únic. No hi ha dubte possible, Katzurin s'incorpora a la llista dels grans escriptors, dels “imprescindibles” de debò. Cal destacar que la traducció d'aquest monument literari es publica de manera simultània en una dotzena d'idiomes, en una operació editorial sense precedents –fins i tot aquest pròleg obre sis d'aquestes publicacions, quelcom inèdit en la meva modesta carrera–. No sé com hauran resolt cadascuna de les editorials els detalls del llançament de les seves edicions, probablement hauran caigut en la inevitable faixa cridanera. No s'equivocaran. Aquestes dues mil tres-centes pàgines capgiraran el pòdium que tots tenim de les obres mestres.

Júlia i el tramvia groc és una obra feta des d'un país petit en una llengua vella i mig malalta, però la seva força i singularitat narratives la converteixen en una història universal. Júlia no és només el misteri d'una dona, és també un joc d'ombres i llums que amaga i desvetlla una ciutat, un món sencer. Júlia és la paraula màgica que ens obre una narració extraordinària, mai llegida abans i que la prosa insòlita de Katzurin ens ofereix. En vindran d'altres –així ho espero– i us explicaran la importància d'aquesta novel·la de Katzurin, una importància que va molt més enllà de les troballes de temporada. Puc afirmar que la literatura fins avui ha sigut diferent sense l'obra de l'albanès. No em prengueu per exagerat perquè no ho sóc. Aquí només us cordo el davantal d'una lectura que us ha de canviar la vida. La meva ja és una altra. No vull fer comparacions amb d'altres autors ni fer repicar campanes que us farien aixecar les orelles expectants. Però estic segur que tot el temps que dediqueu a la lectura d'aquest pròleg el considerareu robat del temps que us absorbirà aquesta Júlia i el tramvia groc.

Les coses són així. Per alguna d'aquelles casualitats tràgiques de la vida aquest autor ha viscut amagat sota el corquim espès de l'oblit, captiu en una ciutat pobra i aïllada. La vida –coneguda– de Katzurin potser no té gaire importància, només coneixem l'abnegada tossudesa d'un professor d'institut enmig d'uns joves, tan solitaris com ell en un país fora del temps. Aquella edició de la impremta de Tirana, de la qual no en sabem més que pertany a una desapareguda Editora Nacional, va restar oblidada en un parell de llibreries de la capital que un dia van tancar i van liquidar a pes les seves existències. Així de simple i d'escruixidor. Katzurin és un gran maleït per causa de la misèria, no va merèixer cap altra persecució que no fos la de la indiferència i la ignorància. Max Katzurin va néixer a Tirana el 1885 i va morir a Tirana el 1960. Poca cosa més, tota una vida. I una novel·la, cap més paper, ni un poema d'aniversari, ni quatre cartes d'un festeig de joventut; només les notes que trimestre rere trimestre Katzurin escrivia sobre els seus alumnes adolescents, anotacions mecàniques i per cobrir l'expedient, amb la mateixa cal·ligrafia pulcra que deuria escriure Júlia i el tramvia groc, aquesta obra mestra que ha sorgit talment una troballa arqueològica, com el jeroglífic d'una piràmide egípcia o com la cova il·lustrada d'un prehistòric.

Estic segur que no trigarà gaire a aparèixer una biografia de Max Katzurin, em temo que allò que aparentment és una vida sense més importància, passarà a descobrir-nos matisos definidors i algun esdeveniment sorprenent. No en dubteu. De moment, però, aquest nom que transformarà la història de la literatura és només una entrada en un registre, una data i un nom, només un nom. Segur que la vida monòtona de professor d'institut amagarà episodis determinants i potser excitants per al nostre desig morbós d'informació. Potser hi trobaran alguna exemplaritat en la seva grisalla quotidiana, o algun drama que ens esgarrifarà. De moment només en coneixem quatre dades telegràfiques, però tenim la seva obra, que s'erigeix com un colós i que encara ens commou més amb el misteri del seu autor. Rere les rutines d'una vida previsible apareix una obra mestra. He de confessar que és un miracle inquietant.

Tot transcorria en una ignorància indolora fins al dia que un jove estudiant anglès, interessat per la cultura albanesa, va trobar en el cistell de llibres a mitja lliura d'un charity londinenc un exemplar de Júlia i el tramvia groc. Aquest xicot ha entrat amb tot mereixement en la llista dels grans descobridors de la història. Perquè Júlia i el tramvia groc no és menys que un continent o que una galàxia. La seva importància, en serem testimonis, començarà a inflar-se com un fenomen extraordinari, desbordant. A mesura que sigui llegit, Tirana, el món, la vida, seran diferents als nostres ulls.

Vénen ganes de dir que aquest és un llibre perfecte. Cada nova lectura és nova, d'una manera mai no experimentada abans, no cal buscar entre línies. Perquè cada vegada que obriu les seves pàgines trobareu una lectura diferent i fascinadora. És un llibre sense fi, d'inesgotables interpretacions. Aquí la novetat no es multiplica per mitjà de xarranques cortazarianes o de jocs oulipenses, no hi ha artifici a la vista, la novetat és un fenomen de normalitat, aquell prodigi que li demanem a la literatura i que en comptadíssimes ocasions es produeix.

Un enyorat mestre, que va tenir la generosa paciència d'ensenyar-me les beceroles –com va fer Katzurin amb un bon grapat de jovencells albanesos–, confessava que obria cada nou llibre amb l'esperança de trobar una resposta il·luminadora i definitiva a tots els misteris, a totes les preguntes, com si el perquè de la vida s'amagués en un llibre fins llavors inconegut. No dic que aquí hagués trobat la gran resposta, però segur que hauria somrigut feliç amb les renovades preguntes que ens ofereix Júlia.

No vull destacar cap fragment de l'obra perquè no goso transcriure unes paraules de les quals encara no en conec la veritable dimensió. No vull fer-ne ús en va, si em permeteu la reverència. Katzurin, des de les seves tardes tristes de Tirana, ha dinamitat tota la literatura del segle XX i dels anys que han de venir. Després de llegir Júlia i el tramvia groc tota la resta se us desfarà entre els dits, inaprehensible, inintel·ligible, pols d'un passat preliterari.