Desfeta de l'espai cultural de Tarragona

El lluminós i blavíssim cel del Camp de Tarragona (terme antiquíssim des de l'edat mitjana), que lloaren i inspiraren els nostres grans pintors Joaquim Mir a l'Aleixar, Joan Miró a Mont-roig (amb la cèlebre Masia, avui gairebé invisible) i naturalment, el riudomenc-reusenc (sembla que han acabat les hostilitats sobre el seu dubtós lloc de naixença) Antoni Gaudí, el geni que s'emportà aquesta llum a les seves obres a Barcelona, ha deixat, en una part notable, d'existir.

Tot va començar el 279 aC amb la fundació del campament militar de Tàrraco pels generals escipions, per barrar el pas a una possible retirada d'aquell gegant anomenat Annibal. Des dels nostres mars, doncs, naixia un puntal de Roma que esdevindria, amb els anys, una gran Urbs Triumphalis. Només la capital de la Bètica, l'Emèrita Augusta, se li podia comparar (per cert, senyors que han d'idear el nou museu tarragoní: visitin el formidable museu de Mèrida, dissenyat per catalans!).

A partir de Tarraco, arribarien tots els pilars i fonaments de la nostra civilització: la llengua, el dret, les obres públiques, l'urbanisme, l'oci de masses i una alta cultura, que els romans ja portaven dels pensadors i filòsofs grecs. Fins i tot (recordem l'any passat) la gran religió de la nostra terra, el cristianisme, entrà per Tarragona, amb aquesta forta tradició de la vinguda de san Pau, i el martiri, al s. III, del nostre primer bisbe conegut. És aquest, doncs, un bagatge molt gran, enorme!

Al voltant de Tarraco, al Camp, es construiran una munió de Villae o grans masies de les classes benestants. Tot plegat era travessat per camins, el principal, naturalment, era la Via Augusta, que anava (atenció!) des de Gades (Cadis) fins a Roma, i que era farcit de tota mena d'establiments, monuments, etc.

No puc estendre'm sobre les construccions medievals, les nostres esglésies barroques, el modernisme, etc. És impressionant.

Ho dic perquè a partir dels anys 50 i 60 del segle XX va començar un veritable daltabaix sobre aquest panorama que, a més –no ho oblidem–, posseïa una bellesa ecològica molt gran, com el Cap de Salou (ara farcit d'hotels) o aquella poètica platja de Salou, que em descrivia ma mare, o que podem veure en alguna postal molt antiga.

L'eclosió del turisme desordenat va anar creant un monstre anomenat Salou, sense cap identitat, i que a l'estiu aplega dues-centes mil persones, i que a més ha contaminat greument la vila de Cambrils, i ha creat entitats menors, horribles, com la Pineda. Per altra banda, el règim franquista va crear un formidable conjunt d'indústria química, que ha desfet completament el paisatge que era habitual al Camp, i ha quedat enmig de grans torres, els petits pobles de la comarca. Va ser una explosió demogràfica que culminà amb una gran Petroquímica que, des de casa meva, una mica alta a vegades em sembla que visc en un altre planeta… I aquí –perquè no és el meu tema– no voldria entrar pas en qüestions de llengua, però ja es poden imaginar què en penso. En els darrers temps ens deixem les darreres perles: les Gavarres i, finalment, com a corol·lari, el parc d'oci que ha tingut un èxit esclatant, Port Aventura, on la identitat del Camp també queda tan «ben representada».

Al llarg de tot això, les immenses obres de construcció descobriran una munió d'elements històrics i artístics formidable. Molts hauran saltat pels aires, alguns hauran anat a parar a mans cultes i refinades, d'aquí o dels EUA, tant se val. M'estic allargant. Ara estem molt ben comunicats amb les autovies. Ara bé, per fer Rutes Jujol, per anar a Mont-roig, o simplement per la gaudiniana Reus-Riudoms? En tot això ens han convertit el Camp de Tarragona.