Mirador
Amb Barbie, tothom hi guanya
El debat és molt antic. Acabada la revolució, els teòrics del comunisme discutien com fer un cinema revolucionari que arribés al públic. Sergei M. Einsenstein creia que s’havia de trencar amb els processos d’identificació que havia creat Hollywood, mentre que Vsovolod Poudovkin volia seguir els postulats del cinema americà. Seria molt agosarat afirmar que Barbie de Greta Gerwig és una pel·lícula revolucionària.
Barbie és, en primer lloc, un blockbuster estiuenc apadrinat per l’empresa multinacional de joguines Mattel, basat en una nina creada l’any 1959 per Ruth Handler. Barbie és, però, també una pel·lícula de tesi molt i molt discursiva que aposta per fixar de manera molt clara algunes de les idees clau de l’anomenada quarta onada feminista.
Per entendre-ho hem de fer un breu recorregut sintètic i parcial per les onades que des del temps de les sufragistes han marcat la lluita feminista. En la primera, la lluita estava centrada en els drets polítics de les dones. En la segona onada es va incidir sobretot en la lluita pels drets sexuals i de reproducció. La tercera es va situar als anys vuitanta i es va centrar en com el fet de ser dona implica una lluita per la diversitat de classe i ètnia. Finalment, la quarta onada s’ha proposat recuperar la dona com a subjecte polític, forçar l’agenda de la paritat en tots els àmbits i sobretot denunciar la configuració del patriarcat, com a sistema de poder on s’exerceix la violència contra les dones, tant la violència física, com l’econòmica i laboral.
Com es pot donar forma a aquestes idees en una pel·lícula comercial basada en una nina estereotipada que ha promogut l’anorèxia i el culte desmesurat al cos?
Greta Gerwig ens presenta amb intel·ligència un resum de les tesis del feminisme actual sota uns codis narratius molt simples i esquemàtics, embolcallats d’una estètica rosa que promou i ven l’estètica llepada de la marca Barbie. Les idees que presenta Barbie són simples, clares i eficients. La pel·lícula parteix del fet que Barbie va trencar amb la idea que per formar les nenes a ser dones havien de jugar a ser mares. A partir d’aquí ens presenta Barbieland com un matriarcat construït a partir de l’estereotip. Les dones empoderades no tenen personalitat, ni identitat i els homes (Ken) no són més que titelles. La visita al món real serveix per mostrar com el patriarcat exerceix el poder a partir de múltiples tipus de violència contra les dones. Els homes de Barbieland volen crear el seu patriarcat i fracassen. A partir d’aquell moment les barbies fan la seva revolta que depèn de trobar camins que permetin trobar una identitat singularitzada, que puguin fer valer la diferència i destruir els estereotips de gènere. Gerwig ens recorda que cal destruir el patriarcat per crear un món on la dona sigui respectada per com és i pel que és.
El discurs és clar però té mancances. El món que descriu és un món sense sexualitats divergents i aquesta mancança posa en contradicció el discurs sobre la construcció d’identitats singulars. Amb tot, Barbie és una obra intel·ligent, ja que fa didactisme feminista partir de les eines de la indústria. En cap moment, les idees de la quarta onada feminista havien tingut una plataforma mediàtica a la seva disposició, que tingués tant de ressò i impacte en un públic adolescent que ha de prendre consciència del problema.
Greta Gerwig, com a autora, és conscient que al món del negoci allò que interessa no és més que fer diners. A Mattel no li importa que els seus directius apareguin a la pel·lícula com uns éssers amb poc cervell que tot el dia van a la recerca del negoci fàcil, ni tampoc els molesta que la creadora de Barbie sigui vista com la dipositària d’una saviesa antiga. El món del negoci és capaç de riure’s d’ell mateix si al final surt a la llum el millor i més rendible espot que s’ha fet sobre la marca. Al final, amb Barbie tothom hi guanya.