Com no educar els fills

De les sis germanes Mitford, nascudes a començament del segle XX en una família aristocràtica d'Anglaterra, les més conegudes són Diana i Unity, feixista i nazi, respectivament; Jessica, comunista, i Nancy, novel·lista, de qui Libros del Asteroide ha publicat L'aventura de l'amor.

Aquesta novel·la parcialment autobiogràfica ens permet entreveure els detalls de la vida en el si d'aquesta família. La mare era una figura decorativa que servia per apaivagar els rampells del pare, el qual detestava les dones intel·ligents i es vantava d'haver llegit un sol llibre a la seva vida: Ullal blanc, de Jack London. Aquest home violent i ple de prejudicis provocava odi i por a les seves filles, però no per això deixava de ser el seu referent en l'àmbit de la virilitat anglesa.

La protagonista de la novel·la, Linda, es casa amb un conservador avorrit, després s'aparella amb un comunista i finalment cau en braços d'un amant professional. Del llibre es desprèn que, com que les germanes Mitford només aprenien equitació, piano i llengua francesa, no disposaven de cap canal on dirigir la seva energia, que s'esgotava en aventures sentimentals i en experiments messiànics per salvar el món: Diana es va casar amb Oswald Mosley, fundador de la British Union of Fascists; Unity seguia Hitler a tot arreu; Jessica va pertànyer al partit Comunista dels Estats Units fins al 1958. De fet, l'única que se'n va sortir va ser l'escriptora, Nancy.

L'aventura de l'amor no és un gran llibre, però permet fer-se una idea del paisatge mental d'aquella família. “El dia rere dia d'existència ordinària els produïa una tortura d'avorriment insuportable perquè no tenien cap forma de disciplina mental.” Resulta particularment útil si el llegim com un manual sobre com no educar els fills. Incapaces de fer res més que proferir frases enginyoses, les Mitford estaven condemnades a la infelicitat. “El pitjor de ser comunista és que les festes a les quals pots anar són... en fi... d'allò més gracioses i entranyables però no gaire alegres, i sempre són en llocs tenebrosos.” Aquesta observació faria gràcia si no fos la constatació del fracàs d'una manera d'entendre l'educació d'una família i de retruc d'una civilització. “La veritat és que ser conservador és molt més descansat”, confessa el mateix personatge unes quantes pàgines després.