novel·la
òscar montferrer
Un problema de pes... o dos
La Pandora –el personatge protagonista– té un problema –el caràcter amb què l'ha desgraciada l'autora de la novel·la–, però com que és un ens de ficció, no se n'adona i per això va fent fins que el seu germà apareix a la seva vida amb uns quants quilets de més: un centenar, aproximadament.
El nou volum de l'Edison –el germà increïblement creixent– aporta a la Pandora el seu segon gran problema, que s'alimenta amb episodis tan intensos i esfereïdors que colpeixen l'ànima sense remissió com ara aquest: “Col·locar la butaca al cap de la taula va ser una feinada, perquè no encaixava a la sala d'estar sense moure la taula un pam i mig cap a la porta del porxo” (pàg. 63).
En altres ocasions, qui signa ha lamentat la baixa qualitat de la feina feta en la traducció; ara, però, en haver llegit aquest Germà gran, l'única opció humanitària i responsable és plànyer aquells que hauran sofert en carns pròpies –en els cervells, més concretament– l'experiència d'haver de conviure si et plau per força amb un despropòsit gegant que, sense que hi hagi indicis raonables que permetin pensar una cosa diferent, té voluntat de transcendència.
Com ja és norma en la literatura per a dones –a.k.a. chick lit–, la protagonista té menys caràcter que un misto cremat i fa més tombs que una baldufa en un espai amb gravetat zero. Els personatges que l'acompanyen estan a l'altura –són més plans que l'encefalograma d'una pedra de riu–, la qual cosa no els és obstacle a l'hora de dur a terme la seva missió, que és ser presents en la croada amb què la protagonista vol reduir –literalment– el seu germà al pes que tenia quan totes li ponien.
Fa lleig desvelar els finals de les obres que es comenten: no se'n dirà res, doncs, però que quedi anotada la sospita que la Shriver no acabava de saber ben bé com acabar de matar la història.
Tot i que, de fet, ben pensat, l'estirabot final ja no ve d'aquí.