Mediocres del món: atreviu-vos a ser savis!

Més enllà de la gracieta, la ironia defineix la intel·ligència com més enllà de l'esterrossada, sense sembra no hi ha fruit. I si no s'entén, és que l'asfalt i les interconnexions que ens enlluernen ens solden els peus i ens enreixen l'intel·lecte.

“Atrevir-se a pensar, a anar més enllà de les modes” és una frase que avui no té cap més sentit que la repetició d'un tòpic o l'estampida –en anglès!– al pit d'una samarreta. L'atomització dels eslògans té aquest risc i ens hi hem llançat com un simi al damunt d'una banana.

Seguint Sinesi de Cirene (s. IV aC), aquesta regressió a l'estat primari de l'Homo sapiens seria una conseqüència del culte al cos, que ell representa amb l'elogi de la cabellera que, amb aquest Elogi de la calvície, refuta.

L'encomi paradoxal, aquesta lloança desconcertant, que ens explica acadèmicament la introducció, no n'és pas perquè lloï allò que en principi hauria de ser digne de blasme, sinó perquè el blasme hauria de dirigir-se a l'empresonament de la intel·ligència sota les lleis corruptores de la naturalesa: els déus, calbs; i les bèsties, peludes.

L'argumentació pot semblar de riure, però la consistència de l'autoritat on Sinesi recolza el discurs –Homer, Sòcrates, Plató, Xenofont, Aristòtil, Epicur, Apol·loni, Plutarc, Diògenes Laerci...– hauria de posar en guàrdia l'il·lús modern que volgués reptar-lo sense desmuntar de soca-rel una de les idees amb més èxit de la història humana: la linealitat corruptora que va de la terra fins al cel amb els estats de l'ànima, la bellesa, la religiositat i tota la pesca que se'n deriva.

Retòricament, el discurs és impecable. L'estructura interna d'aquesta mostra del gènere epidíctic i la manera com refuta la falsedat del discurs favorable als cabells segueixen les formulacions clàssiques que ja s'havien demostrat racionalment inapel·lables. La introducció del traductor, el prometedor Roger Aluja, és, en aquest sentit, clara, didàctica i francament recomanable; com la col·lecció editorial, que s'atreveix a publicar els textos clàssics grecollatins en edició bilingüe demostrant, al seu torn, que cal no acovardir-se davant la mediocritat diglòssica que ens envolta.

Tenim, doncs, que aquest llibret ens és útil perquè ens ensenya a raonar i a fer un discurs ben travat i allunyat del benpensatisme estètic circumdant, perquè es riu sense complexos del rigor mortis dels postissos.

Però hi ha més, encara. Aquest Elogi de la calvície transcendeix la recuperació filològica d'un text antic, precursor de les nostres disputes i diàlegs medievals –La disputa de l'ase, de Turmeda, o l'anònima Disputació d'en Buch ab son cavall– o dels internacionals Elogi de la follia, d'Erasme de Rotterdam o A modest proposal, de Jonathan Swift, per citar alguns exemples, i ens acara a la ximpleria de no veure que més enllà del nas de la mediocritat ambiental hi ha un geni que respira. Se m'acut, com a mostra, que ja deu fer vint-i-cinc anys a Torelló hi havia una Associació de Joves Calbs que continuava demostrant la certesa de la paradoxa.