Pont aeri al Temporada Alta
El festival de tardor de Catalunya engega demà amb un viatge de Sol Picó pels seus 20 anys de coreògrafa
La coreografia, íntima, il·lustra una dona que ja coneix els seus límits i que viu amb por al fracàs
Sol Picó odia els avions, tot i que no pot evitar-los per culpa de la seva carrera com a coreògrafa. Durant 20 anys, ha anat perseguint aquesta fòbia i ara, en part, és una excusa per fer una mirada a tota la seva carrera i plantejar-se algunes reflexions. Aquest espectacle d'una hora de durada, el que podria ser un pont aeri de Barcelona a París (pot sonar a sorna quan el TAV continua enfangat perquè es va escolar aigua en una crescuda del riu Güell, presumiblement), serveix per inaugurar el Festival Temporada Alta. També s'ha previst una funció per dissabte (18 h) fora de programa. Sol Picó farà dues setmanes, pràcticament a la Sala MAC del Mercat de les Flors. És una obra íntima, el que ajuda a explicar, segons Narcís Puig, de l'equip directiu del festival, revela que així es visualitza que el Temporada Alta és l'ecosistema d'espectacles de molt divers format. I fan una picada d'ullet a la dansa, en una edició que s'hi presenten una quinzena de coreografies.
One hit wonders repesca els millors moments de la ballarina, però més que per revisitar-los (amb una mirada de patrimoni de la dansa) h fa per viure'ls des d'una altra pulsió. El seu cos ha canviat i ella, sempre apurant al màxim, li exigeix que respongui amb, quasi la mateixa il·limitació que fa dues dècades. Els que coneguin la trajectòria de Picó, podran trobar moviments de Bésame el cactus (2000); La dona manca o Barbi-superstar (2003); Paella mixta (2004); Memòries d'una puça (2012); i D.V.A. (2012). No se'ls cita concretament. No apareixen cronològicament sinó a partir de les reflexions d'aquesta artista que s'enamora i després tindrà la por de la pèrdua. Ernesto Collado l'ha ajudat en la seva vessant de dramatúrgia a l'hora d'anar introduint-hi textos (també apareix en veu en off). El company d'escena és Joan Manrique, un membre habitual de la seva família artística estable (ha estat escenògraf, faquir, actor...). Picó ja no és la jove que s'enfrontava a la vida sense límits; ara és una dona que té més por al fracàs.