Amors i desamors després del dolor

La versió que s'estrena a les sales –després d'haver passat pel darrer festival de Canes– de La desaparición de Eleanor Rigby es el remuntatge, per part del productor Harvey Weinstein, de dues pel·lícules. En la darrera edició del festival de Toronto, el director Ned Benson va presentar un díptic en que una mateixa història era explicada des del punt de vista d'ell i ella. La parella protagonista està formada per Eleanor i Conor. Viuen a Nova York, han descobert l'amor i s'han convertit en l'enveja i admiració de la zona. Un dia una desgràcia marca la seva existència. La desgràcia personal afecta la seva relació, en alguns moments sembla acostar-los, però en altres els va separant i va erosionant l'amor i la relació que fins un moment determinat semblava que era modèlica. La gràcia de la primera versió de Ned Benson és que el joc de punts de vista justificava la versió de les coses. La desaparición de Eleanor Rigby es convertia en un joc de subjectivitats que explorava els sentiments de cada personatge i el camí que els duia cap a la fractura. El problema de la versió que el productor ha remuntat radica en que aquests punts de vista s'han barrejat. El drama personal disfressat d'experiment a la manera de Richard Linklater es transforma en un melodrama convencional sobre amors, desamors, crisis i ruptures. Un drama en el que es despullen els sentiments, però que perd la perspectiva i el desig experimental de la proposta. El remuntatge ha servit per descafeïnar l'operació, fer-li perdre tota subtilesa en l'observació de les conductes i l'acaba convertint en una pel·lícula simpàtica, excessivament allargassada, on persisteix algun moment aïllat amb un cert encant.

El títol de la pel·lícula vol ser un homenatge als Beatles però la història no guarda masses punts de contacte. Ned Benson arrenca la història en els moments de felicitat, construeix una el·lipsis al voltant de la desgràcia que ha viscut la parella i a partir d'un muntatge paral·lel mostra els diversos camins personals. L'interès central de la història es troba en el personatge d'Eleanor, interpretat per Jessica Chastain. La crisi la porta a no poder tirar endavant amb els estudis, a viure una situació tensa al seu voltant, a trobar consol en diverses experiències d'autoajuda i a sentir-se reconfortada pels esforços i els consells de la seva peculiar mare d'origen francès, personatge que interpreta la sempre eficient Isabelle Huppert. L'eficàcia interpretativa i l'encant de Jessica Chastain provoca que la pel·lícula algun cop vagi més enllà del simple artifici al que sembla condemnar-la el seu guió. Aquesta força interpretativa xoca amb el personatge de Conor, interpretat per James McAvoy, que encara que en alguns moments resulti simpàtic acaba essent menys atractiu per a l'espectador, no tingui tanta intensitat i no brilli dins d'una proposta estètica que a nivell formal tampoc no acaba de trobar el seu to.