feminitats
ada castells
Un cabreig comprensible
Si d'alguna cosa ens hem de refiar al segle XXI és de l'atzar. És tant el cúmul d'informació i estímuls als quals estem sotmesos que la casualitat acaba tenint molt de pes a l'hora de rebre una notícia. Fa uns dies, en obrir el Facebook, vaig topar amb el cabreig de l'Anna Tortajada: “Us comunico, amb tota la pena, que l'editorial Columna, del Grup 62, ha descatalogat el meu recull de Rondalles catalanes, amb il·lustracions de Núria Giralt, quan encara no fa tres anys de la seva publicació. M'hi vaig encaparrar farta que els nostres contes fossin fòssils, material per a folkloristes i estudiosos, per posar-los a l'abast i donar-los vida: que no quedessin als prestatges més alts de biblioteques i llibreries, perquè els recuperéssim, perquè grans i petits els coneguessin, els expliquessin, els llegissin... Parlem molt de la nostra cultura, però no li donem cap suport.” L'explicació continuava, però el que em va destarotar més va ser aquesta darrera frase. És habitual que les editorials trinxin els llibres que no els donen calés, encara que tres anys i poca promoció tampoc no és que sigui donar-los gaire esperança de vida, però ja no hauria de ser tan normal que, sobretot ara que corren aires de canvi reivindicatiu, no donem suport a la nostra cultura. Els contes tradicionals són els que més defineixen el tarannà d'un poble, i que hi hagi una eina que ajudi a difondre'ls no pot fer mal a ningú. No som el que som gràcies a eufòries col·lectives ni a consignes televisades, sinó al pòsit de molts segles d'explicar-nos els uns als altres que... “Fa molts i molts anys, en un poblet de la costa hi havia un cavaller...”