dissociacions
miquel de palol
“Libro de horas de Beirut”
Vega es mostra compromès amb allò que toca sense renunciar als ressorts del coneixement de la història; és un llibre escrit des d'una profunda implicació personal
Amb aquest títol, el professor universitari i estudiós de filosofia medieval –i d'algunes coses més al voltant: mística, estètica…– Amador Vega acaba de publicar el que d'acord amb la tradició hauria de ser un breviari, però que té més aviat l'aspecte textual d'un dietari, amb peculiaritats que el distingeixen de la majoria d'objectes literaris al ús: l'austeritat de la presentació, quasi precarietat, que passa pel fet de no estar datat, i de no donar al lector pistes òbvies sobre la natura del text, coses difícils d'aconseguir sense l'entesa i la complicitat de l'editor.
Libro de horas en Beirut (Fragmenta) presenta continguts d'àmbits diversos: impressions personals, relat de la gent amb qui tracta: amics i col·legues, homes i dones d'allà sense especial rellevància intel·lectual: conserges d'hotel, taxistes, cambrers; descripcions dels llocs, museus, monuments i institucions visitats. Capítol important són els elements filosòfics i espirituals, sovint suggerits per un fet casual, per la presència o pel record d'un col·lega, d'un amic, tractats amb una immediatesa tan fàcil i aparentment senzilla i abastable que el lector acaba sentint-se com de la família de Plató, de Llull, d'Eckhart…
I no eludeix referències als conflictes polítics, religiosos, bèl·lics, etcètera, que agiten la regió. La guerra és relativament llunyana, però la misèria és als carrers. L'autor entra en la visió del conflicte local, en la islamització del món àrab, en el retorn a la religió en termes que per força als europeus ens semblen extemporanis, però Amador Vega aconsegueix situar-ne l'antigor i la modernor al marge de visceralitats partidistes. El retorn de la religió com a repertori de guerra el blasmaran els polítics i darrere seu els periodistes, però el filòsof sent el deure moral d'intentar entendre'l i explicar-lo, per ell i pels lectors. Efectivament, la mirada de l'iconòleg em sembla clarament superior a la del sociòleg o pseudosociòleg, i per descomptat molt més duradora. Amador Vega es mostra compromès amb allò que toca sense renunciar als ressorts del coneixement de la història i de les tradicions, i en gran part partint-ne, aquest em sembla un llibre escrit des d'una profunda implicació personal. Per dir-ho en termes més pròxims al que es tracta, i segurament més precisos, un llibre escrit des de l'ànima.
Com s'articula tal diversitat d'elements? Es va de dalt a baix amb un discurs únic molt efectiu i lògic, perquè no sotraga el lector amb trencaments ni sutures. Amador Vega practica el que els musicòlegs en diuen homogeneïtat de la clàusula: absència d'impostacions, de cadències diferenciades. Una forma de precarietat estilística que, en part paradoxalment, s'aproxima a la vida real; és realisme.
El llibre es resol sortint d'Orient per Grècia (d'on, per cert, i també per mar, torna Nicolau de Cusa al final de La docta ignorància). Com en l'Odissea, l'anada està referenciada amb les intencions i amb el viatge en si, i la tornada és extensa i descriptiva dels llocs per on transcorre. Passa per Ítaca i acaba a Venècia. No és casualitat que a partir de l'alta edat mitjana i el Renaixement fos Venècia un dels ports principals d'entrada a Europa de les mercaderies d'Orient, però també del seu art, de la seva filosofia i de la seva espiritualitat.