A la recerca del desequilibri perfecte

Només d'entrar, un home alt i tal·lós, brut i despentinat rep als espectadors. Es mou de manera maldestre i et mira amb cara de pocs amics, tant que diries que no hi ets benvingut. Et col·loca de mala manera al teu seient mentre no para de traginar pesades caixes enmig de l'escenari i les últimes banquetes de fusta que serveixen de platea circular a l'espectacle que estem a punt de veure i gaudir. Es tracta de Rudo, un sublim de circ íntim amb música en directe vist a Temporada Alta amb el qual el gironí Manolo Alcántara torna a demostrar que no només un dels millors funambulistes del país sinó també un artista amb un poderós univers propi.

Rudo tracta aparentment sobre gent que conviu amb la rudesa i l'esforç físic dur i pesat. Però a mesura que avança l'espectacle un s'adona que més enllà de les (falses) aparences del que es tracta tot plegat és sobre la fragilitat i la lleugeresa de l'ésser. L'home crea torres i figures amb la pila de caixes; estructures que tremolen i sobre les quals executa equilibris precaris. Desequilibris perfectes amb el contrapés líric de la música del violí i violoncel.

Manolo Alcántara ha sabut crear amb els elements mínims un espectacle majúscul, on es combina el circ amb la poesia, on tot està calculat fins al més mínim mil·límetre: cada moviment, els (des)equilibris, l'enginyeria d'estar per casa o les construccions de fireta. Amb una estètica que sembla sortida d'un encreuament entre els films Delicatessen i Dogville, Rudo excel·leix per la capacitat que té d'integrar a l'espectador, en un espai íntim al qual se sent proper i partícip... per no dir atrapat perquè els perills de l'artista es perceben a flor de pell i on cada objecte sembla comportar un perill inherent. Una proximitat calculada perquè el públic experimenti el circ en primera persona. Hi ha números sublims, com els de la titella que imita a l'equilibrista (o és al revés?) o el que conclou l'espectacle fent ús de les tècniques bàsiques de l'arquitectura construint un arc de mig punt amb les mateixes caixes multiusos.

Tot el contrari de rude, és plàstic i molt tendre.