“La realitat supera la ficció i li posa cireretes”
El 1983 van desaparèixer dos presumptes etarres. Anys més tard es va saber que havien estat segrestats i assassinats pels GAL. Una coproducció basca i catalana reconstrueix ara aquells fets, amb Francesc Orella en el paper del general Galindo.
Com es va viure l'estrena al darrer Festival de Sant Sebastià?
Va ser impactant, molt emotiva. Hi havia 1.800 persones, la gent dreta aplaudint, plorant... És una història que tenen molt viva, molt present, una mica com va passar aquí amb Salvador Puig Antich. Són fets durs, però que val la pena portar-los a la llum, per les generacions joves i pels que ho vam viure.
Com ha preparat un personatge que diu tan poques coses? Amb la gestualitat, la mirada?
Forma part de la nostra feina d'actor. No es tractava d'imitar o recrear el personatge real, no volem fer un retrat d'ell, tot i que teníem documentació de com era i s'expressava. Es tractava de captar l'essència del personatge, de ficar-se al seu cap, d'entendre'l, saber quines eren les seves motivacions, ambicions, obsessions... He intentat fugir de la caricatura, era fàcil caure-hi, perquè tenia una actitud superba, orgullosa, d'il·luminat... Per a ell, allò era una missió obligada per salvar Espanya. Aquells anys ETA va matar molts militars i guàrdies civils, i el GAL neix d'aquest estat d'ànim.
Eren necessàries les escenes de tortures?
Sí, i no ens hem passat, la realitat va ser bastant més dura, tenim la informació que els torturadors es van passar molt, el que puguis imaginar i més. El Pablo Malo [el director] tenia clar que no es volia recrear en la part sàdica, però s'havia d'explicar mínimament el que els van fer. En la qüestió política, cadascú podrà pensar el que vulgui. ETA matava, i ho feia per l'esquena. El GAL matava i a més torturava, i això s'havia d'ensenyar. No hem d'oblidar que els fets que descriu la pel·lícula van passar quan Felipe González acabava de pujar al poder, el cas Lasa i Zabala passa mesos després de guanyar les eleccions el PSOE. Això que no s'oblidi. El famós senyor X que hi ha a dalt de tot no s'ha demostrat mai qui és, però es dóna per descomptat.
A l'obra de teatre ‘Pàtria' interpretava un candidat a president de la Generalitat independentista. La realitat s'entesta a superar la ficció?
Sí, podríem dir que la realitat no només supera la ficció, sinó que fins i tot li posa cireretes. La realitat política d'ara és suficientment espectacular a tots els nivells, pel bo i pel no tan bo, que moltes obres de teatre i ficcions que es puguin haver escrit. Vivim moments de sorpresa diària. A banda de Pàtria, que vaig fer fa dos anys, preparo una obra que es diu directament El president. És una sàtira de Thomas Bernhard demolidora sobre el poder, vist des de la perspectiva patètica d'un president i la seva dona d'una hipotètica república centre-europea de la que no es diu mai el nom, però que és de fet una dictadura. Tracta de les angoixes, les ambicions, les febleses, les obsessions, les pors... d'aquest home i aquesta dona. L'estrenarem el 25 d'octubre al Temporada Alta i el 5 de novembre al Teatre Nacional.