Tres senyores i un senyor

Diuen que els escriptors sempre escriuen el mateix llibre. La dita és encertada per a alguns autors però per a molts, no. Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) ha publicat diversos llibres dedicats a autors medievals i una novel·la juvenil (I què faràs ara, Clara?), un llibre de prosa poètica (Abecedari ignot) i una novel·la satírica (Jo també vull ser funcionari) i ara ens ofereix Rellotges en temps de pluja. En el seu cas, cada llibre és un món i només coincideixen en el nivell alt de qualitat literària.

Aquesta novel·la és com un catàleg limitat d'amors i desamors. No és una obra romàntica, ensucrada, sentenciosa. No. Ens parla de molts altres temes, de concrets com ara la vida a Cracòvia sota l'opressió comunista, el funcionament dels rellotges, les parts de l'armadura medieval, el poeta Foix, referents cinematogràfics (sobretot El tercer home), i també de temes universals, com ara la solitud, el silenci davant la violència domèstica, la viduïtat, la immigració (la dels anys seixanta i l'actual), l'atzar i els seus jocs cruels... Però tot pivota damunt sentiments d'amor o desamor, de lliurar-se als sentiments o retenir-los, de cercar-los o no creure-se'ls, de beneir-los o maleir-los.

Carré-Pons alterna les històries d'anys, perquè totes abracen algunes dècades, fins que, d'alguna manera, coincideixen en un temps i un espai. El temps podria ser l'actual i l'espai una rellotgeria de la zona d'Arc de Triomf, a Barcelona. Per una banda, tenim un rellotger solitari que conversa amb un rellotge de paret al qual anomena Albert, com aquell nàufrag interpretat per Tom Hanks que parlava amb una pilota, anomenada Wilson. El rellotger, a qui un dia “sense ni adonar-se'n, el sexe se li va omplir d'amor, de paraules, de complicitats i de rialles”, passeja per Viena en una dramàtica jornada de pluja.

La Poma, que treballa en una agència de viatges, és una vídua jove, mare de l'Eva; intenta refer la seva vida sentimental al costat del Sergi. Els seus pares són una parella amb ideals llibertaris que van posar-li aquest nom perquè era “un al·legat a favor del desig de saber, de la valentia i de la voluntat de saltar-se les normes establertes, encara que es corregués el risc de perdre el paradís”.

La Julia també és vídua, del Félix, un maltractador físic, però sobretot psicològic. Van emigrar a Barcelona des d'Andalusia. Té fills i néts (que en algun cas ja pretenen aprofitar-se dels seus estalvis) i, un cop alliberada del marit, se li obren diferents opcions. I per primera vegada a la vida podrà triar el seu destí.

La Rita és una metgessa que té un idil·li ben fortuït amb una polonesa, l'Agniezka. Anys després té una beca a Cracòvia, on viu una història passional amb un altre metge, Tadeusz, amb qui, en tornar a Barcelona, perd el contacte durant anys, i això que després de fer l'amor “els quedava el gust d'una fatiga que s'assemblava molt a la felicitat”.

Amb un ritme sostingut i pausat, amb fragments poètics però sense enfarfegar, Carré-Pons ens va desmuntant aquests quatre rellotges humans i ens ofereix uns quants girs argumentals, en algun cas sorprenent, que mantenen l'interès d'una obra ben escrita, madura. Entre diversos jocs estilístics i temàtics, s'intueixen pensaments abocats directament per l'autora, com ara quan un personatge s'exclama: “Com hem de fer avançar el món si renunciem a saber què hi ha passat i què s'hi ha pensat abans que nosaltres hi arribéssim?” No renuncieu a saber què hi passa, dins d'aquesta novel·la.